Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L’estiu dels bons mestres: Joyce apadrina tarongers

“Per aprendre s’ha de ser humil. Però la vida és la gran mestra.””

Ahir vaig topar amb un furgó que publicitava taronges del carme, exclusivament en castellà. A Bétera n’hi ha un mas amb aqueix nom, mas o masia del Carme. I ves que fa un temps hom diu que allà es fan taronges ecològiques, que no fan ús de productes químics. Fins i tot les paguen bé i molt bé, les taronges, si acordes de vendre-les als propietaris del mas que, fa temps, va córrer que eren família d’un capitost franquista que havia sigut ministre durant la dictadura. El cas és que ara fa modern apadrinar arbres i collites per un preu simbòlic: t’envien la foto de l’arbre –a partir d’ara serà el teu fillol–, i arriben a enviar-te a casa un grapat de taronges que et cobren per uns quants euros, tot i que pots passar directament pel mas a replegar-les. El compromís és ferm pel que fa a tractar l’arbre de manera adient, li pots posar nom propi.

Modern i innovador si no fóra que fa més de cent anys la iniciativa ja apareixia explicada per Joyce en el segon capítol de l’Ulisses. Leopold Bloom es lleva enjorn i baixa a la carnisseria a comprar renyons, cor, entrevill i potser fins i tot un tros de lleterola. Tot plegat fregidet amb alls és un plat excels, no cal llegir bona literatura per endevinar-ho: quan érem joves, mon pare i jo ens havíem fet esmorzars de plat amb aital menú. Un luxe.

Mentre tornava a casa, Mr Bloom va llegir (on, on ho llegia?, en el paper que embolcallava el renyó comprat?, en una paret a Dorset Street?), que per plantar tarongerars i immensos camps de melons, al nord de Jaffa (Turquia), pel teu compte si pagaves vuit marcs, plantaven un dunam de terreny d’olives, ametlles o llimones.Les taronges ja necessitaven regadiu artificial, i cada any rebries a casa una remesa de la collita, i el teu nom seria també enregistrat com a propietari al llibre de la societat. I tota aquella transacció es feia a Berlín. “Una idea interessant”, pensa el protagonista. Taronges en paper de seda, com les que vam trobar l’any passat a Normandia, a quatre euros cinquanta, taronges valencianes.

N’hi ha bones idees, innovadores, que fa cent anys ja eren als llibres, pel que fa a l’apadrinament d’arbres, de tarongers turcs, concretament, gestionats des de Berlín.

El dunam, segons que he trobat a la xarxa, és una unitat de superfície equivalent a la quantitat de terra que un home podia llaurar en un dia. Ah, direu, i si és un home treballador o un manteràs faenafuig, quanta terra hi cap, en aquesta mesura? Segons que el país siga Turquia, Síria, Irac o Palestina, la mesura era diferent: aproximadament serien 1.000 metres quadrats, 1.340 a Xipre, 2.500 a Irac (ací havien de llaurar amb una haca de cul partit), n’hi ha països que no arriben als mil metres.

Si en voleu saber més sobre la mesura Ací teniu què vaig trobar

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de camp de túria, General, mestres d'escola, personatges, sense senyal per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent