L’estiu dels bons mestres: per què són tan importants per al país, els mestres?
L’estiu dels bons mestres combina un programa estiuenc variat, de formal i d’informal, atzarós o calculat. I sens dubte que, entre més activitats, això inclou la formació. Sé que ja ho havia dit, en començar aquesta sèrie estiuenca sobre mestres, però ja hem viscut dos jorns de formació a València, a Jan Comenius, i no me’n puc estar de dir que la proposta ha sigut gratament positiva. Tres plats forts que combinaven, des de perspectives diverses, l’aprenentatge més enllà de les aules i un eix comú: potser que els mestres no siguen els únics actors de l’ensenyament. Fins i tot, potser que no siguen els principals en no pocs moments que els infants també aprenen. Malgrat que, jo ho considere així, els mestres són cabdals. Ara, com diu Maria José Díaz Aguado, si un mestre pot ser substituït per una màquina (enteneu màquina com un element substitutiu qualsevol) mereix de ser substituït.
La formació dels mestres és cabdal a l’inici del seu procés de mestre, quan encara és a l’escola de magisteri, i també durant els anys d’ofici. Per això AKOE_educació és i fa un paper important en la seua curta trajectòria vital, amb l’objectiu de formar els mestres. Però no ho fa de qualsevol manera. La tria de ponents és conscient, investigada, calculada, molt pensada perquè els mestres tinguen propostes de risc, de repte, que els ajude a pensar la feina que fan, l’escola que volen, la qualitat d’allò que trien…
Glòria Jové, Lluís Sabadell i Miguel A. Ariza han acomplert amb les expectatives dipositades. I tant que sí. Perquè ens han somogut, provocat, reptat a continuar pensant amb major risc allò que fem i oferim als alumnes. La metàfora de la Glòria, professora a l’escola de mestres de Lleida, que un armari de perruqueria pot contenir més riquesa que un armari de l’escola ens ha de fer reaccionar, mestres, si no volem continuar oferint metodologies i continguts del s. XIX. I encara avui, Ariza, ens ha sorprés en fer-nos veure virtualment una imatge que mostrava la façana de dos edificis germans. No es distingien per la façana. I el de dins?, es diferenciava? L’un edifici era una escola, l’altre una presó.
Va bé aqueixa comparança perquè és rabiosament actual: avui uns quants mestres, o polítics, demòcrates d’ànima i d’esperit, són en presó per les idees. Com en la dictadura franquista, que no diferenciava, voluntàriament i conscient, l’un edifici de l’altre. Com el govern d’espanya i la justícia d’espanya, que no diferencia els franquistes, als quals premia, en canvi de perseguir demòcrates, que engarjola ací i enllà.
Però tornem a l’estiu dels bons mestres, a la formació i a aquesta exquisitesa que representa de passar uns dies de formació entre mestres que, malgrat els anys, continuen aprenent.
Demà el tercer jorn i últim. Encara us podríeu apuntar a viure’l, a descobrir per què els mestres són tan cabdals a l’escola, i tan importants per al país.