El bloc d'en Jordi Martí

Els darrers episodis de corrupció que s’han produït a importants institucions financeres i creditícies als EUA, a organitzacions no governamentals o a entitats com el Palau de la Música Catalana, de la mà de Fèlix Millet i dels seus còmplices, ens han recordat que les pràctiques corruptes i delictives no són monopoli de la classe política.

Sempre he defensat l’honradesa d’un alt percentatge, pròxim al 99%, dels polítics i dels administradors de la cosa pública, a casa nostra. L’espectacularitat d’episodis com els que van provocar la caiguda dels governs socialistes de Felipe González a la dècada dels noranta, els casos jutjats de finançament il.lícit dels partits polítics, que van portar a la presó a dirigents socialistes com Josep Maria Sala, i casos més recents com el cas Gürtel i altres que afecten al PP valencià, amb ramificacions madrilenyes, ens podien portar a la conclusió que la corrupció és generalitzada als partits polítics i als governs. I això deu ser així, en una proporció suposo que semblant a la proporció de corruptes que es dona a la resta de sectors productius. El que mai ha estat notícia però, és que la immensa majoria d’electes locals, autonòmics o estatals, ministres, consellers i altres servidors públics, porten fent la seva feina de manera professional, abnegada i transparent, -això sí, amb diferents nivells d’eficàcia- des que ara fa trenta anys vam recuperar, al menys formalment, la democràcia a l’estat. 

Pero darrerament estem veient que la corrupció i les pràctiques delictives, que afecten a la classe política, també afecten a la societat anomenada "civil"; aquí i a qualsevol país del món. Banquers, financers i assessors fiscals, metges i advocats, industrials i distribuïdors farmacèutics, jutges i magistrats, gestors culturals, policies, alts funcionaris, serveis d’intel.ligència i diplomàtics i un llarg etcètera de professionals cauen, dia sí dia també, en les teranyines de la corrupció. Estudiat i dabatut, pot ser podem arribar a la conclusió que la naturalesa humana ens pot portar, en funció de moltes circumstàncies personals, socials, econòmiques i familiars, a delinquir, sigui quina sigui la responsabilitat o la professió de cadascú. El que cal és que els governs, els legisladors i les mateixes corporacions professionals estableixin i posin en marxa els mecanismes de vigilància i control adients, especialment a priori, que evitin la reiteració d’escàndols econòmics i polítics de la gravetat dels que hem viscut els darrers anys. Això sí que és urgent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!