El bloc d'en Jordi Martí

Les opcions estratègiques, per la pròpia naturalesa del mot i del concepte, ni són volàtils ni s’articulen des de la conjunturalitat. Són opcions fermes i profundes. Tenen vocació de permanència. I si aquestes estratègies s’inspiren en una pretesa superioritat moral com és la que tenen les forces polítiques que es diuen d’esquerres, el resultat no pot ser un altre que el del manteniment de les estructures del poder polític, econòmic, mediàtic i social. D’això parlem quan s’albiren les bases que han de permetre el Tripartit 3.0.

Cap novetat a l’horitzó. El Tripartit 1.0 havia de ser el primer d’una llarga sèrie de Tripartits. Tant era que acabés naufragant de la manera tan indigna com ho va fer. El segon s’ha batejat com a Govern d’Entesa, però hi ha noms oficials sense autenticitat que són fàcilment suplantats per la denominació popular. A un país normal, un partit que és expulsat de manera humiliant i patètica d’un govern, com ho va ser ERC per part del PSC-PSOE, mai més podria tornar a formar part del mateix, per dignitat i per preservar la imatge, element bàsic per a qualsevol partit polític en un sistema parlamentari avançat. I ara, a un any vista perquè caduqui el Tripartit 2.0 sen’s recorda, per part del president d’IC-V, que l’experiment que té per objectiu prioritari espanyolitzar el país i esborrar CiU del mapa està tancant els ajustos necessaris per transformar-se i donar vida al Tripartit 3.0. Si sumen 68 escons, tindrem Tripartit 3.0. Gaire bé segur que no ho aconseguiran, però un objectiu secundari sí que hauran aconseguit: dificultar, per la previsible davallada electoral d’ERC, que aquest partit i CiU sumin 68 diputats al Parlament. Esperem que l’històric instint de supervivència de la societat catalana fugi d’un nou govern tripartit, si del que es tracta és de treballar per la plenitud nacional, el progrés econòmic i la cohesió social del set milions i mig de catalans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!