El bloc d'en Jordi Martí

Fa mesos que hi dono voltes. Com és possible que el nacionalisme, i d’una manera especial la gent de CiU, hem hagut d’arrossegar l’estigma del victimisme, etiqueta que ens ha estat atorgada per l’espanyolisme del PSC-PSOE i del PP? Qualsevol reclamació de més poder polític o econòmic per a Catalunya i les seves institucions d’autogovern, qualsevol recurs d’inconstitucionalitat presentat en front de normes emanades pels poders de l’Estat que trepitgen la nostra sobirania, i qualsevol plantejament orientat a intentar objectivar l’espoli fiscal al que estem sotmesos, han tingut com a resposta la teoria del victimisme. Catalunya es queixa per vici i el catalanisme només es justifica des de posicions victimistes. El catalanisme cultural i el nacionalisme polític i econòmic no tenen projecte, més enllà del victimisme. El nacionalisme (de CiU) no sap gestionar l’autogovern ni els pressupostos de la Generalitat. El model bó de gestió pública és el del socialisme, que no és victimista, que és eficaç i és social. Tot això i més ens hem hagut de sentir durant 23 anys…Però aquests darrers mesos estem assistint a allò que era inevitable, a la prova del cotó: els socialistes i el Tripartit 2.0 s’han quedat sense argument, sel’s ha esmicolat la coartada i estan a punt d’esclafar-se contra la dura realitat. Benvinguts al victimisme.

I ara què? Quan els pressupostos de la Generalitat d’enguany no garanteixen el pagament de la paga doble del Nadal als milers de funcionaris i als centenars d’endollats del Tripartit, què en fem del victimisme? Quan els ajuntaments (també els socialistes) no poden fer front a les obligacions inversores i a les polítiques socials compromeses i pressupostades, quina teoria conspirativa s’han d’inventar des del carrer Nicaragua per justificar la manca de recursos? Es victimisme allò que fan els socialistes quan es queixen de les contínues humiliacions dels seus companys del PSOE? Es victimisme demanar un nou finançament per a Catalunya i no acceptar els 1.200 milions que ofereix ZP i el Gobierno amigo?
Es victimisme recordar-li a ZP i els seus ministres que l’Estatut d’Autonomia és violentat dia sí, dia també, amb lleis de bases, una Llei de Dependència virtual i uns traspassos de competències que no arriben? Senyors del PSC-PSOE: benvinguts al victimisme. El seu pas pel Govern de Catalunya, que molt probablement té poc recorregut, haurà servit, com a mínim, per enterrar la teoria del victimisme. Els Zaragoza’s, Iceta’s i els think tanks de José Montilla hauran de canviar el xip o interessar-se per la Casa Gran del Catalanisme, després de caure del cavall i obrir els ulls a la trista realitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!