Ulisses20

“Si no ve Europa a salvar-nos, estarem perduts!”

Ahir es presentà a València, en un salonet del museu de la ciutat, davant la casa del fascio arquebisbal “Ulisses i la Mar dels Sargassos” la poesia reunida del poeta Lluís Alpera, de 1963 a 2017. Però el poeta mateix ja ho va avisar, que encara que ací hi ha reunida gairebé tota la poesia, ell vol continuar escrivint i publicant. No el mateu encara.

En aquell saló-museu n’hi havia més cadires buides que no ocupades, però hi havia un grapat de poetes grans (en vellesa i en magnitud): el mateix Alpera, i Jaume Pérez Montaner, de 1938, Antoni Ferrer, del 1943, Marc Granell, una miqueta més jove, uns altres acompanyants que passaven per família, i sis o set extraviats. Hi presentava la taula Carles Cortés, Universitat d’Alacant, Jesús Huguet i Antoni Ferrer, un poeta major valencià, que ha fet el pròleg del llibre i va fer la lectura tècnica de la poesia alperiana.

Huguet va fer referència al primer realisme social d’Alpera i va nombrar el xinés Lu XUN: “deixeu la comoditat de la poesia i agafeu l’eina social”. També va fer referència al vers, a la paraula, allò més essencial. I no volgué cansar l’auditori.

De l’hibiscus i de les seues propietats per a la salut, no sé qui en va parlar, que no ho puc recordar… Antoni Ferrer, deccet himnus, va fer la lectura crítica, més profunda dels diversos poemaris que aplega aquest llibre tan ben editat per Onada: perquè apropar-se a Alpera és apropar-se a una Illa, a un arxipèlag sencer… I cercar Ítaca: Quin és el trajecte poètic d’un autor? El poeta, assegurava Ferrer, sempre voldria ser jove, com Ulisses. Ves que ací tenim una idea principal, els poetes ens deslloriguen què, l’existència, el temps mateix, i es deixen el camí immortal que supera el temps, si és que són prou bons i prou poetes. Ulisses ha romàs per sobre del temps, i la Mar dels Sargassos, possiblement.  Antoni Ferrer, que n’ha fet el pròleg, va gosar de ser sincer, i va posar públicament uns poemes per damunt d’uns altres. I després va apuntar els tres vèctors principals d’aquesta poesia reunida: el cronològic, el sociopolític, i l’existencial-identitari.

Ítaca és el País Valencià, però també és el bombardeig a Gernika, o l’exili a Amèrica. El No-lloc, el non-sense, un horitzó utòpic que qualsevol poeta voldria habitar, però aleshores en cercaria un altre, d’horitzó utòpic… Potser perquè cap poeta del món no ha aconseguit mai d’atrapar la seua poesia, i per això ens estimem de llegir-la.