[silenci, un fons roig, i un llum tènue que il·lumina el músic… només s’ou la guitarra, només… M’aclame a tu mare de Terra sola, invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança…, seràs l’ocell i seràs la bandera… Silenci]
Anit, al teatre Micalet de València, vam viure la presentació dels 50 anys de l’escola La Masia, la primera escola d’ensenyament en valencià, el nostre català, al País Valencià: un acte sobri, emotiu i sòlid. Mare, quina qualitat. D’entre els discursos, tres grans idees:
—l’alumne: he triat de ser mestre i m’he preguntat moltes vegades per què ho vaig fer. Vull omplir la vida dels meus alumnes de records bells, talment com jo vaig viure la vida en aquest escola.
—la mare: vaig triar aquesta escola pel seu compromís per la llibertat, per la democràcia, per la llengua, perquè les injustícies de la societat que vivim sé que no seran amagades, i els xiquets aprendran a prendre partit; viure l’escola és prendre partit.
—la iaia: els meus fills van venir sempre feliços a l’escola. Crec que és el valor més gran que podem oferir als fills. Els meus néts també vénen feliços. Potser que siga l’indicador més gran de qualitat i de futur d’una escola.
Mireia Vives i Borja Penalba van posar la música, la veu, el ritme: fins i tot van aprofitar una corda de guitarra trencada per fer escola, per fer-nos ballar. Són molt bons. L’acte el conduïen dos exalumnes actors, esplèndids, tan ajustats, una mesura de tot plegat que afig qualitat a l’escola majúscula. Amb la cloenda, Jesús Guanter, president ara mateix d’aquesta escola cooperativa, feu passar a l’escenari tots els treballadors de l’escola, de retirats i d’actius, i ens va regalar el reconeixement a tants mestres com han fet possible un dels projectes d’escola més extraordinari del país. Per molts anys!