El documental sobre Portaceli (3)

La llotja de la Universitat de València s’ha quedat petita, molt minsa, per acollir la presentació del documental sobre el camp de concentració de Portaceli. La mateixa Universitat, que s’ha posat no sé quantes flors per l’acte, ha sigut incapaç d’improvisar un espai més gran per encabir-nos civilitzadament. Drets, per terra i amb més de cent persones sense poder accedir-hi, semblava allò un altre camp de concentració.

La taula, ja ho veieu, era abundosa, i tothom ha repetit gairebé el mateix, el mateix!, agraïments, llepaes i protocols de duro, que no ens aparten dels tòpics gratuïts sense substància, sobretot quan ho fas llarg i la gent està per terra que no s’aguanta. Però és el primer documental sobre la història de Portaceli, i tot li valia per veure el resultat.

N’hi ha detalls a corregir, possiblement (una llengüeta que explique qui són els testimonis que parlen?), però el resultat final és d’emoció i de reconeixement. Un treball magnífic de recuperació d’una part de la història dels valencians, d’una època que encara és gairebé impossible de saber res. No és casualitat que cap membre de la taula no haja dit nin pruna dels presos polítics, dels exiliats, o dels músics, poetes, actors o joves que són perseguits per l’estat feixista espanyol. En canvi, sí que han dit que el documental contribueix, i és cert, a recuperar la memòria històrica, la democràcia i els drets humans (paraules textuals de la mateixa Consellera de Justícia, Gabriela Bravo). Cap paraula a allò que passa a Catalunya ara mateix? A espanya? A l’ONU o a Alemanya, des de la Universitat? Uuiii, sembla que juguem en camp contrari, o que ens llancem pedres a la teulada, nosaltres mateix. Compte, el documental és de visió obligada, hauria de passar pels instituts, per les escoles, per les facultats, per veure de què eren capaços els franquistes, i de què és capaç aquest estat espanyol d’ara mateix, governat pels hereus franquistes, al govern d’espanya i a la justícia espanyola.

Els testimonis del tio Eugeni Pertegaz, del comandant Marco Dash, de la seua dona, i encara d’una altra dona que no recorde el nom, són esborronadors. La fam, la misèria, el tracte de vexació, d’escarni, i la quantitat de morts només de gana: «N’hi havia dies que baixàvem catorze morts en carro al cementeri de Bétera», explica l’Eugeni Pertegaz, que també conta la fam a través d’uns relats esfereïdors. D’entre els més de 15.000 presos que van passar per aquell camp, no sabem encara quants en van ser afussellats, passejats o enviats a altres llocs.

Perquè encara impera la llei del silenci i de l’espanya franquista. Aquella mateixa llei que el PSOE i i el PSC d’iceta acompanyen amb tanta bonior i servitud.

*En el mes de maig-juny, passarem el documental a l’Ateneu de Bétera.

(continuarà)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *