Cridar a favor de la mort, encara que sigui metafòrica, és mala cosa. Ho facin Tardà, Fraga o Millán Astray. Ara, el diputat Jordi Tardà, amb tendència a desaprofitar immillorables ocasions per estar callat, ha justificat el seu “Mori el Borbó” per paral·lelisme amb un clàssic català, el “Visca Macià, Mori Cambó” del 14 d’abril del 1931. Home, no és un bon exemple. No és un crit simpàtic i angelical. Sobretot si pensem que cinc anys després, el 19 de juliol del 1936, a Cambó alguns el volien matar de veritat. I a gent pròxima Cambó els van matar de veritat. Crits metafòrics? Potser sí. Però algunes metàfores les carrega el diable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cambó fou un miserable. Miserable, entre d’altres coses per recolzar l’alzamiento feixista que va originar cents de mils de morts, i la destrucció del seu propi país. Aquesta era la “concòrdia” d’en Cambó. Simpatíquissima, angelical… però sobretot perfectament estúpida quan a l’Argentina se’n penedia del seu franquisme. Cambó doncs, va ser un irresponsable, això sí, cobert d’honorabilitat burgesa (avui potser aniria amb una audi).
Algú que creu que “un home sense diners és una merdeta” no és ell mateix una merdeta, o una merdota? Es clar que sí. Cambó mereix un lloc d’honor a la galeria de catalans miserables, al costat de gent com Victor Balaguer o Miquel Biada o tants d’altes, esclavistes a Cuba quan ja ningú era esclavista… Si no som valents i fem una revisió dels nostres propis miserables, una bona esbandida, continuarem amb aquestes actituts meselles, covardes que tanta frustració ens han ocasionat. I això val tant per les esquerres “cursis” com per les dretes pujolianes.
Quant al fons: contràriament a aquests dos comentaristes q m’han precedit, no veig en el teu escrit q defensis enlloc en Cambó dels collons… Ho fas? Perquè si és que sí, en discrepo tant o més q aquests dos pollastres furiosos. Però crec q parles d’una altra cosa, i en Cambó en seria la il.lustració…, vaig bé?
Quant a la forma: el diputat q dius, si la informació que en tinc no és errònia, és diu Joan Tardà, no pas Jordi. Paraula d’Stone!