Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El pati de l’escola és escola?

Anit van començar les jornades d’hivern que organitza cada any l’escola de Mestres d’AKOEeducació. A l’auditori de Torrent es van aplegar 500 mestres (500!!), per aprendre què podem fer en els patis de les nostres escoles. Almenys la pregunta d’Imma Marín no sembla ni futurista ni extreta d’un còmic: però vosaltres, mestres, què voleu dels patis?, què voleu fer?, què voleu aconseguir? Un estudi recent sobre com podem millorar l’acció pedagògica al pati apunta que els xiquets hi passen moltes hores al llarg de la vida escolar, que no podem deixar que passe o no passe res, que no podem anar a esmorzar, només, o a vigilar, si considerem que el pati és lectiu (d’intervenció pedagògica), i volem aprofitar tant de temps com el viuen els xiquets. Sobretot perquè si bé una majoria sap fer, viure-hi, adobar-s’ho, créixer col·lectivament, socialment, n’hi ha que no, que els hem d’ajudar a relacionar-se. També perquè, ho semble o no, el pati també és un espai d’assetjament, de domini, de repetició de rols i estereotips, de càrregues de profunditat contra l’educació mateix, si no ens posem o posem més atenció. Així que la pregunta és: què volem que passe al pati? És al nostre projecte educatiu, l’espai i el temps de pati?, no?, si?, com intervenim perquè siga un espai enriquidor, cooperatiu o inclusiu? Què fem els mestres, perquè al pati també imperen els valors que treballem a l’aula?, ho observem?, o encara més senzillament… Saben jugar els nostres xiquets del s. XXI? Qui els ensenya a jugar, els mestres?, els pares?, i els mestres joves en sabem res, del joc? I que se n’ha fet dels jocs populars?, ara no vindrà una pluja de cursos i màsters de tot això, no?

Aquesta vesprada continuen les jornades de formació sobre el pati, l’escola i el joc. Que encara som a temps d’aprendre, els mestres, d’aprendre a jugar almenys.



  1. A l’Escola Nostre Temps, al Guinardó, que jo em vaig dignificar dirigint-la, els mestres dedicaven sempre una bona estona dels patis a fer jocs dirigits…despres estaven a disposició del alumnes per, de manera no massa trascendantal, tenir-hi converses…no a tots els mestres els feis il·lusió fer jocs però, els resultats, eren d’allò més positius. Els dono les gràcies després de tants anys. Espero que els exalumnes ho recordin.

  2. Sí, és escola.
    Però escola en llibertat, sense “militaritzacions”. Naturalment que hem de vigilar que hi haja justícia (¿les xiquetes també tenen dret a jugar a futbol, o només el tenen els matons del pati?).
    Em fa por una excessiva intervenció en el joc dels alumnes. I sí, ara vénen els cursets… els màsters… que diran als xiquets què han de fer al pati…
    Dels creadors de la “militarització del carnestoltes” (“tots vestits iguals”) ara ens vé “ara sabreu què jugar al pati”.

    1. Saps? No s’ha d’intervenir, s’han de donar eines.
      És una mica com ensenyar a llegir sense guixos, lletres montessori o… i després pretendre que algú es llegeixi un llibre. L’oci també es pot educar sense ser conductista, només, com he dit abans, presentant recursos per a l’entreteniment.
      En conjunt, salvant aquest matisos, completament d’acord.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de curs17_18, General, mestres d'escola, República catalana per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent