Ulisses20

Bétera, el camp de túria

“Causar-se” de l’escola

Porte dos dies sencers movent mobles amunt i avall, a la classe, llençant papers, carpetes velles, materials que tindran més de vint o trenta anys, fitxes fetes a mà, fulls esgrogueïts…, au, va torna a moure aquell moble d’ací i d’allà. Sort que els xiquets m’han ajudat, xa, i tant que volien fer, i tothom em demanava com podia col·laborar, bé, tothom tampoc, n’hi havia que ho mirava de gairó, com dient-me, si no em mires, mestre, si no m’ho demanes…, però n’hi ha que no han parat un minut. Ara entrava un mestre, què fas?, t’has tornat boig?, no, no, és que he llegit en un llibre que els finlandesos„, però que no estàs bé, tu?, sí, però, mira, afig el visitant que no farà de mestre-turista sinó que voldrà intervenir, podries posar aquest moble enllà, perquè ajudarà a córrer més l’aire, o farà aquell ambient que pretens… Després en vindrà un altre, un altre mestre que veurà una altra cosa, i em demanarà si no canviaré això, i un altre no dirà res, directament canviarà el moble de lloc; ara vinc ara torne, canvia això, puja ací, ves aquell prestage allà seria millor, i els xiquets avui ja regiraven tant com havíem tirat i ho recollien per a casa, però què feu?, no, no, això no ho podeu traure una altra vegada, tant com m’ha costat de decidir, al fem de nou, a la caixa del paper reciclat, i després que tornava d’un viatge s’hi havien amagat de nou al calaix les carpetes recuparades; n’hi havia un moment que ningú no podia treballar: Sofia reia dels munts de carpetes i papers que tenia davant els morros, que no podia veure qui tenia al davant, i gairebé ningú no podia treballar amb normalitat, amb aquell desori, que semblava que havia passat una mànega de vent. Avui, que era el segon dia de la mudança, la cosa sembla més clara, va guanyant, sens dubte, i una cua de xiquets que em demanava què féiem amb les carpetes, amb aquelles llibres, amb els carpesans, amb els llibres de text que sobraven, on deixem els còmics, i les pintures, i els blocs de dibuix, oh, sí que n’hi havia assumpte. Segon dia d’organització, o de desordre, i els peus podria ficar-los a remull en aigua amb sal, ho he pensat de pujar una ferrà o un cosi, però després m’he demanat si entendrien la metàfora, massa bíblica o rural, potser. He preferit de pujar unes taronges i celebrar-ho: una commemoració ben valenciana. N’hi ha que se n’ha fotudes quatre o cincs: xe, que rebentaràs com sangonereta! Si ja tinc ganes d’escriure; malgrat que encara n’hi ha feina per envant i espais sense resoldre, l’horitzó pinta bé o, almenys, pinta diferent. Una mare m’envia per wassap la conversa amb el fill: xa, com ha anat avui l’escola?, bé. I a classe? A classe, mare, crec que no n’hi ha res que siga al lloc.

Però demà matí els sorprendré, els xiquets, per compensar-los dos dies de mareig. Potser que caiguen de cul, amb la sorpresa que els he preparat. A més de les taronges els pujaré una altra cosa.

*Sobre l’aforisme fusterià del títol de l’apuntament, és perquè tinc damunt la taula dels llibres nous Aforismes, de Joan Fuster, que ha editat Bromera, amb introducció i propostes didàctiques d’Isidre Crespo. Per a gaudir-lo a glops curts.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent