Sort que no en sabem de lleis!

Que no n’hi ha delicte, xa!  

«I és que, com afirmàvem en la contribució anterior i ara reiterem, ni hi ha delicte de rebel·lió (i alguns dels arguments aportats –i d’altres que ara han de quedar fora de consideració– servirien igualment per a impugnar la presència de sedició), ni els òrgans jurisdiccionals que l’instrueixen –ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional– no en són competents, ni la mesura cautelar de presó provisional, que encara es manté per a quatre de les persones encausades, no està justificada. Aquí l’única rebel·lió és la que protagonitza el braç judicial de l’A por ellos: una rebel·lió contra els principis inspiradors del dret penal modern i la idea mateixa d’estat de dret.»

Antoni Llabrés Fuster i Javier Mira Benavent, professors titulars de dret penal de la Universitat de València.

 

Com que no en sabíem d’economia —la suposició potser que siga errònia— els diversos governs espanyols i els seus ministrots de la dictadura ençà, ens han enganyat permanentment. Ens van agafar per faves, per idiotes, i ens van vendre els rucs de cinc i de sis potes. Ens van robar, tots sense excepció, els diners públics, els recursos públics, les reserves, les empreses públiques… En canvi de pagar-nos sous de misèria, serveis de tercera, embolicats amb missatges de benestar i dels grans canvis que es produïen en l’estat, segons que anunciaven els mitjans espanyols públic i privats, tots sense excepció, de com teníem la vida regalada, una majoria de ciutadans de l’estat.

Una mentida, tot plegat.

Els últims quaranta anys, espanya s’ha gastat i ha llançat els diners perquè no eren seus. Els devem. En canvi que uns quants milers d’idiotes del pp i del psoe s’hagen enriquit, amb cotxes, cases, joies, accions de banc i xalets de luxe. Els fills i els néts sí que viuran, dels diners robats. Ah, quants refillsdeputa!

Si fa no fa, ara passa amb la justícia, amb el dret, amb aquelles lleis antigues, franquistes, i les altres. En quaranta anys, els menistrots de justícia, i els governs d’espanaya, tampoc no han fet net. I el comú del poble en sabem poc, de lleis, de dret penal, de drets dels ciutadans. Som ignorants i ens enganyen. Poster sabem que n’hi ha drets universals, una declaració que espanya ha trigat a aprovar molt, però quegha trigat ben poc a no respectar. Ara que en sabem d’economia, i que sabem com ens han enganyat, ara el tema és el dret, la llei, les lleis, i d’això n’anem peix. Per això aquells tribunals espanyols, audiència, suprem o constitucional, ens enganyen. Interpreten com volen, fan i desfan per damunt la llei, per damunt la lògica, segons qui jutgen, segons què, perquè els passa pels ous i per la figa, segons el jutge.

Per això és important llegir els homes que en saben, aquest article que ara recomanem. Aquell article que ja van fer aquest equip, aquell altre de més de cent juristes que pelaven els tribunals i la seua mala jeia.

Resum. Desobediència. No reconeixem aquests jutges espanyols per la indecència democràtica, per molt que ens puguen tancar. No els reconeixem perquè han perdut l’autoritat moral. Tenen els colps, la vara i la pistola. Res més. No tenen raó, ni dignitat, perquè ens governa la indecència judicial. Els criminals són ací, ara, dins aquelles cases de la balança cega, o mig cega, vestits amb aquelles capes, els homenots. I nosaltres només podem estudiar mentre vivim la indefensió. Desobediència, sinyors. Fins que aconseguim independitzar-nos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *