Ulisses20

Comencem bé, si som davant el taulell d’una carnisseria. Encara millor, som darrere el taulell, que és on jo vaig començar el meu primer ofici de veritat. Així que el meu deler ja l’ha guanyat Isabel Canet. “Causar-se d’esperar” és un conte amb tres escenaris principals que Isabel conjuga com si els conegués a la perfecció: cal Mestre al carrer de Sant Josep, la carnisseria de l’Agnés, però que en realitat és la carnisseria de la seua sogra Carmela, la mare de Ximo, l’home de l’Agnés i carnisser principal, i l’escola, l’escola de magisteri. Tres escenaris són ací tres temples sublims: el del savi de Sueca, el de la carn i el d’aprendre. A partir d’ací, només calia seguir la lectura, deixar-te portar: “—Té raó, mestre, la lectura hauria d’estar prescrita. Però cal reconèixer que si fóra així s’acabaria el món, i em sembla que, de moment, no hi estem preparats.”

Aquesta frase o diàleg o sentència romana, sense el context, potser que no us diga gairebé res, o fins i tot que no us diga el que realment pretén, però deixeu-vos portar per la Isabel, o millor encara, per l’Agnés…

—Mai no hi estarem (de preparats) si la gent no es posa a llegir —reblarà el Mestre.

Ara diré una altra bestiesa, jo mateix: aquest conte val tot el llibre, sinyors. O sinyores, si ho volen així. Ací tenim un Txèkhov autèntic, un conte que fa el goig d’un dels contes universals, malgrat que som a Sueca, en una carnisseria, en un carrer que no és qualsevol carrer… És aquella flegma que només els contes amb què traspuen, conviden. Com que llegesc el llibre en comptagotes, un conte per jorn, no sé què més em trobaré, o potser sí, que sé què em trobaré. Ara mateix ja m’han regalat el Nadal, o jo mateix l’he fruït, però és que n’hi ha més, o molt més, si ho sabem mirar, o llegir.

N’hi ha un detall del conte que, a una majoria de lectors, us semblarà de poca rellevància, una fotesa. En canvi, a mi m’ha colpit amb duresa. El Mestre entra a la carnisseria i demana un tall de vedella, l’Agnés li ensenya la peça de l’anca i hi fa un tall, l’embolica amb paper encerat i diu, són seixanta-tres pessetes. Oh! Imagine un tall de seixanta-tres pessetes, d’aquella època. Jo un colp, dels primers dies que despatxava, si no era el primer, vaig tallar una xulla de llonsa que va pesar setanta pessetes. La dona, que era una veïna de tota la vida, va fer un clam al cel, va posar-me a prova la lluita social, la dualitat pobresa-riquesa, la família nombrosa, els mals aprenents de carnissers. Sí, era el meu primer dia darrere el taulell i no ho vaig passar pitjor perquè no se sabíem les lleis de murfi, però sí les de la termodinàmica (em sembla que jo volia estudiar química, aleshores). La dona se’n va anar sense la carn, i jo em vaig quedar fotut, que n’havia d’aprendre molt, de carnisser. A mi també m’hagués agradat de tenir de client el Mestre, potser que li hagués regalat aquell tall, i ma mare tampoc no m’hagués bonegat comhagués fet la Carmela.

Ah, l’estima pels oficis nobles: carnissers, mestres, poetes…

“Quan l’amor és açò, un anunci

de pols als dits que fugen,

un dens presagi […]

Oh, aquella escena que Agnés respon la sogra amb uns versets, diria que és un altre dels moments memorables del conte, la cara de Carmela, l’actitud de l’home, el Ximo. Sí, n’hi ha diversos moments excelsos, en el conte, l’estació del Nord, l’escola de mestres, la cambra d’embotir… El riu, el riu?

—Tot això que dieu són bestieses, és cert!

—No són bestieses, sinó aforismes!

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Avui serà presentat a l’Ateneu de Bétera, pels volts de les vuit de la nit.