Omplim Brussel·les: crònica5

Set de desembre de 2017. Som a Brussel·les perquè hem volgut viure un moment històric: aquest viatge, ho sabrem després, farà història per diverses raons, una és que Brussel·les mateix confirma que avui hem fet la manifestació més gran de la història d’aquesta ciutat. Això és l’èxit rotund. Però la nostra emoció venia per un altre cantó, sense pensar-ho, sense esperar-ho, ens hem trobat amb el president: venia agombolat per un grapat de gent i per la família: vestia amb l’abric i una bufanda de color groc lligada al coll. Em direu que són collonades, però l’home lluïa elegància. Fins i tot en això som una lliçó, xa.

Ens hem aplegat al prinicpi, i hem trobat els valencians, amb el Pep Guia al capdavant d’una pancarta que volia visibilitzar la presència dels valencians en favor de la República i del president Puigdemont. En Pep serà l’home més actiu i més entusiasta d’aquest país, sens dubte, i no volia perdre’s aquest jorn, ni cap detall: ja ho explicarà al seu bloc, si vol. Però Brussel·les s’ha quedat petita, per atendre tants catalans com s’hi han aplegat: em omplert els metros, les places, els carrers, els bars, els restaurants, i ens hem passat de cívics. Com que la consigna era no embruteu Brussel·les, n’hi havia que recollien papers i més coses de terra, que no havíem llançat cap de nosaltres. Molta gent s’ha afegit a aquesta col·laboració, i n’hi ha que encara mantenien aquest repte quan ja havia caigut la nit: ací a dos quarts de cinc, ja és nit fosca, caguenlou.

Tothom ha elogiat l’esforç que suposava venir a Brussel·les a manifestar-se. UN esforç econòmic i d’organització que és molt elevat. Però ha pagat l apena, perquè tothom pensa que el model català de lluita per la llibertat asegura no només un nou estat a Europa, com ha dit un dels consellers del govern, sinó també un model per altres pobles que també volen reclamar la llibertat, alhora que posa Europa en el repte de decidir quina mena d’institució vol ser: en favor de la democràcia o de les dictadures de l’economia i dels estats.
Però els valencians què diuen de tot plegat? I un home com Josep Guia, seixanta anys a la lluita per la llibertat i el país, què diu?

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *