Ulisses20

“Qualsevol cosa que hom esmente,, qualsevol frase, des d’un comentari aparentment innocent, fins a un pensament filosòfic profund, reuneix dues condicions: és la manifestació d’un pensament però també la inevitable expressió d’una emoció” James Joyce

“Educar la ment sense educar el cor no és educació en absolut” Aristòtil

He agafat dues cites d’un llibre que encete sobre l’educació dels mestres, de la professora Carme Timoneda, per obrir l’opinió de l’espectacle que l’Aljama ens ha regalat aquesta nit, en la X Mostra de ball i música tradicional. Un recorregut pells instruments de música popular, o de música clàssica, a través de les explicacions d’Asier de Benito, eren la pàtina pedagògica, d’escola: els instruments que servien també per adobar el ball a la plaça, dins la festa o la cerimònia.

La sorpresa, en aquesta mostra, era l’emoció, que els directors de coreografia han sabut transmetre en un espectacle pont entre dues mostres, jo afegiria una tercera (la vuitena), grans mostres de cultura popular que l’Aljama teixeix de fil d’or. Avui la clau era la dona en la tradició popular, però també en la vida rural —afegiria que també urbana—, dels valencians. Però sobretot en la vida rural.

El relat d’Isabel Martí és un poema-regal al reconeixement merescut de les dones en la tradició, a la feina de cada dia, a l’ofici de veremadora, cosidora, llavadora, al treball en general fora i dins de casa, a la mare, al bressol, a la cançó de rapinyar…, un text que caldria portar a totes les escoles del país perquè els mestres i els xiquets puguen conèixer i aprendre de l’origen de tot plegat. Un repàs a tantes dones també com han fet possible la recuperació de la riquesa del patrimoni cultural dels valencians, a través de les cançons, els balls, el vestuari, els romanços, les històries, els succeïts.

Els noms propis, la imatge, els pobles, la comarca, cada comarca, tot plegat conforma un país possible tan ric com entusiasta, malgrat les penalitats. Si ara lluïm o gaudim de Pep Gimeno Botifarra, per posar un dels exemples més grans, o de Marieta Guerrero, o d’Amparo Hurtado, és per la contribució d’aquelles dones que van cantar i memoritzar una història no escrita dels valencians, a través de la tradició i de la cultura. Sens dubte que els valencians seríem menys valencians, però sobretot seríem menys agraïts, menys d’aqueixa pasta de què som fets.

Finalment, l’emoció d’un bolero excels, sublim, sense postisses, només ballat per les dones, reconeixement a tants anys de feina i esforç. L’auditori ho ha sabut agrair, potser perquè ja sabem com balla cada any a Bétera, l’Aljama —perdoneu-me el delit—, i la combinació d’imatges, llums i coreografia ja ens guiava a l’exclamació: oooh!, un gest que podem traduir sense pecar d’humils: si la tradició era aqueixa estètica, podíem entendre que grans mestres pouaren de la música popular per fer simfonies que han perdurat en el temps. Gràcies.

Per molts anys, l’Aljama de Bétera