Per robar taronges, passem per un judici sumaríssim

La meua sogra arriba casa sense respirar, que panteixa. Ve amb pijama i bata. Com pot, ens explica que s’ha presentat la policia municipal a sa casa, dient-li que ha de ser l’endemà de matí al jutjat de primera instància Número 5 de Llíria, el Camp de Túria. Sembla que li han furtat un grapat de taronges i han agafat els lladres, per això cal anar a judici. Ella no condueix, ni té el cap clar per agafar un parell de metros que peguen la volta al país. Així que escric un parell de wassaps a l’escola per averiguar si em podran lliurar unes hores, l’endemà de matí, i m’oferesc a acompanyar-la a Llíria, en canvi de saber que en traurem una llufa de tot plegat.

De bon matí ens presentem als jutjats, pugem a la tercera planta, on n’hi ha el Núm. 5, i ja veiem en obrir-se la porta de l’ascensor que aquell espai té vida. N’hi ha una gentada asseguda en terra, per l’escala, dreta. Les cadires, no cal dir-ho, són insuficients. Sort que en aquell moment avisen que un dels plets s’ajorna per no sé quina cosa i n’hi ha tres amb privilegi de cadira que se’n van rondinant. Aprofite per dir a la meua sogra que sega mentre jo demanaré què cal fer, un colp allà. Entre en un despatx amb uns quants funcionaris i unes quantes taules que amunteguen metres de papers i carpetes.

—Ah, vosté ve per l’assumpte de les taronges, espere’s ací fora, nosaltres l’avisarem.

En aquella saleta on en som més de vint-i-cinc, van i vénen advocats que busquen els clients, xarren uns minuts i se’n van, tornen, xarren uns altres minuts, se’n van, n’hi ha individus que parlen tan fort que tothom sabem com és al seua vida, els problemes que té, que ell és bona persona, vaig endevinant que allà som junts víctimes i botxins, de fet —la meua sogra m’ho confirmarà després— s’està asseguda entre una dona morena, de cabell llarg, entre seixanta-setanta anys, i un jove que sembla el fill, uns quaranta anys, tret del pantaló de xandall passaria per un home madur ben vestit, n’hi ha un altre dret que de vegades xarra amb ell: “ja suposava que eren els qui m’havien robat les taronges”.

Una hora i mitja després de l’hora convinguda, ix una funcionària —després comprovarem que fa de secretària del jutge que atén el Núm.5— i demana per uns quants noms, entre més el de la meua sogra, dos agents de la policia municipal de Bétera, que s’estaven xarrant tota l’estona tan fluixet que no enteníem res. Apame que ja ho tenim tot: els lladres, els policies que els van enxampar, la propietària de les taronges abans que foren robades, i l’home que acompanya la sogra, que farà de públic. Vint minuts després ens criden un altre colp i em veure la cara de la funcionària, li dic que jo acompanye la meua sogra, que no està per gaires festes, però ella em diu que d’acord, que faré de públic, però compte d’obrir la boca.

D’acord, que trigaré poc a obrir la boca. Entrem en una saleta que representa que és el jutjat, malgrat que passaria per una sagristia, pels bancs, per com d’atapeït sembla tot, per l’aire decadent. El jutge diu bon dia i repassa els noms en veu alta —no sé perquè si ja li havien lliurat els documents identificatius—, diu el nom de la meua sogra, Amparo Asensi Calvo?, i amolla la primera pregunta:

—Usted quiere continuar con este juicio?

Fotre!, la primera pregunta de poc no deixa morta la meua sogra, a mi em passa que tampoc no hagués sabut què dir. A veure, nosaltres no havíem convocat res, érem allà per un requeriment, i ara ens demanen si volem continuar allò?, sense epxlicar-nos res, sense indicar-nos ase ni bèstia…, però ací què passa?

La meua sogra em mira, no sap què dir. Sort que el jutge diu ara: —usted sabe por què està aquí?

—Perquè anit la policia em va dir que vingués.

—Però usted quiere que se le repare el daño?

Jo ja estic amb els ulls a quadres, aguantant-me de no caure en desacatament, però aquesta és la justícia, i el nivell. I per això paguem els impostos que ens roba espanya, i després ens retorna la misèria en aquestes infrastructures de fireta, i una intel·ligència que cabria en un paquet de cigarrets. Un d’aquest estil també podria enviar-nos a la presó si sabé què pensem, de l’estat, del nostre país, de la llibertat… És el nivell Zoido. O Massa. O M.Rajoy

—Levantese i acerquese al micro!

La meua sogra s’alça, no veu el peu del micròfon ni el micròfon, passa de llarg, i s’acosta a la taula del jutge. Sí, ella ha vist un micròfon amb una llum blaueta davant el jutge

—No, no, este no, el que tiene enfrente.

Jo ja m’havia alçat, havia agafat la meua sogra, l’havia feta retrocedir, i ja la posava davant el micròfon de peu.

—Amparo, usted ha dado permiso a estos señores para que le cojan la naranja?

La meua sogra es mira aquells homes, els mateixos que tenia asseguts durant una hora i mitja al seu costat, que ella ja suposava que li havien pispat la taronja, una varietat que fins el mes de febrer no serà prou bona, que no sabem qui comprarà de tan verda i amarga, qui provoca que la puguen robar. Ella nega que hagués donat permís a ningú per collir res. I sense que passe res més d’interessant la fan seure. El jutge fa alçar un per uns els tres protagonistes del lladrocini que el jutge considera falta lleu, els demana si treballen, si tenen cap ajut o subvenció o subsidi. L’un espera la pensió, diu, l’altre diu que té un ajut de 420 euros per mantenir la família, i l’altre no té res de res, perquè ja se li ha acabat aquell subsidi. La dona no és a la sala. Cal dir que el jutge ha donat la paraula a la fiscal, que els ha demanat si reconeixen que han robat. Ho reconeixen tots tres. I diu que no farà més preguntes. Xa, no els demana que fan amb les taronges, quan les furten, qui els les compra, on, a quin preu, com és que poden vendre taronja robada, i com és que no entenen ni idea de taronja i de taronges, si en furten que és verda i no valdrà ni per les ovelles… No els pregunta res més, ella. En deu minuts, el jutge diu que dictarà sentència, que l’escolten. A cadascun dels homes els imposa una multa mensual, a raó de quatre euros dia, un total de 120 euros que aniran a parar a la hisenda espanyola. A la meua sogra sentencia, dictamina una compensació de 79 amb 50 euros (no sabem d’on ha tret l’home el càlcul), qui li ha dictat el preu, o si aqueixa compensació paga el destorb del dia, l’ensortit de la meua sogra, el viatge a Llíria, la substitució a l’escola o ves saber, què. El jutge demana a cadascú si estan d’acord amb la sentencià, i la meua sogra em mira, però el jutge diu que no puc parlar… I baixet voldria dir, enfiteu-vos els setanta-nou i no mos torneu a fer perdre el temps carallots, però vosté, sinyor jutge, hauria d’explicar-nos què vol dir sí i què vol dir no, abans de respondre res…  Quan comencem a eixir, l’home més vell que sembla el pare dels altres dos, s’acosta al micròfon de peu per dir que si volem recuperar la taronja, és a la cooperativa… Em gire i li dic que si no saben ni què cullen, què caram em recomana, el jutge em diu que calle i la secretària ja s’ha llevat d’un salt per fer-mos fora, potser perquè ha vist que ja no aguante callar-me, i vés a saber si volia evitar-me que em multaren.

És en el segon robatori que patim enguany. Quan arribe al camp la destrossa és de caure de tos. No sé quants viatges havien fet aquells homes. No els ho havien preguntat. Però no ens han compensat ni el 5% del desastre. És el que n’hi ha, xa, perquè espanya continue robant-nos. I la justícia. I l’aparença d’un estat de dret… Mentre milers de policies i GC són a Catalunya perseguint la llibertat, el camp valencià el cuidarà la figa sa tia.

Ai, no, que no podem fer cants en favor de l’odi contra espanya…

 

Un pensament a “Per robar taronges, passem per un judici sumaríssim

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *