València clama contra Espanya

Anit els carrers de València va ser un clam. No tots els carrers, naturalment, ni tots els valencians, eren a Guillem de Castro, però n’érem moltíssims, milers. Una manifestació com feia anys no clamava a València. Anit milers de valencians demanaven un finançament just. Poca cosa més. Ni menys. Potser que era un altre clam al buit, que caurà en sac foradat. Possiblement. Però anit València va demostrar que s’ha despertat del malson, del càstig que significa el govern d’espanya. Qualsevol govern d’espanya. De fet, els mitjans espanyols no han fet cas, avui, de la queixa valenciana, de la denúncia d’una injústicia que dura anys. Ja n’estem acostumats, que el govern i els seus mitjans, sense excepció, no facen cas dels valencians. Ara caldria que molts que anit reivindicaven a València contra el càstig d’espanya, se n’adonen, del cas que ens fa espanya.

Que n’érem milers ho demostra que, quan la capçalera ja era a les Torres de Serrans, el nostre grup que no era l’últim, encara no havia passat a l’alçada del teatre Micalet. Per això vam tenir la sort de perdre’ns els discursos i l’escenografia, les cançonetes i les bretolades de submissió. Per exemple: si clamem contra la injustícia a la qual ens castiga espanya, i ningú de fora de valència no ens fa cas (ni ens en farà), nosaltres per què amollem l’himne que ofrena glòries. Això és, com si tot continués igual, o pitjor: malgrat que ens castigueu, espanya, nosaltres volem continuar oferint-vos la nostra submissió. Com si uns quants dels valencians organitzadors d’aquell clam d’anit, no volgueren que res canviés, que res pogués torbar la seua comoditat, i la seua posició intransigent antivalenciana. Com si algú volgués convertir aquella reivindicació en una festa fallera: les Torres, l’himne, les llumenetes, l’ofrena… Quina pel·lícula i quina vergonya!

Darrere la pancarta de l’STEPV, sindicat de mestres i de la sanitat, hi havia una banda del siroll infernal que animava sense parar, i justament després venia el PSPV amb algunes mòmies intransigents: això és, antivalencians que no volen transigir amb cap canvi significatiu ni de cap classe. Viuen d’aquest viure immòbil, i no pensen modificar res perquè res no els modifique. Per això aquest clam contra el govern d’espanya, contra el maltracte econòmic i polític, contra les nostres infrastructures, contra la nostra hisenda pròpia, contra la nostra identitat, aquesta violència permesa i tolerada, ja els va bé. Realment els va molt bé. Per això ofrenen glòries, les mòmies i els joves que els segueixen el joc.

En canvi anit ens vam manifestar uns quants milers de valencians, en el mateix espai i en els mateixos carrers de València, per exigir un canvi: el maltracte és robatori i el robatori delinqüència, i quan et roben una vegada i una altra, anys i panys, l’única solució possible és anar-te’n. Per democràcia.

El clam contra una espanya injusta demana un posicionament valencià més agosarat. Menys botifler i menys conformista. Perquè demà, què pensen fer per aconseguir un resultat diferent, aquests del pspv, contra el maltracte…, continuar donant suport al pp i a l’aplicació del 155? Fer de fartaolles i de llepons de la falla?

Farien bé de llegir el discurs del president Vicent Moreno, anit a Gandia. I aprendre’n.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *