La República és molt viva

“La República és molt viva”, segons que vaig comprovar anit al carrer Marina. Compartíem amb la gent que teníem al costat que, tants anys com els catalans organitzen mobilitzacions en favor de la República, aqueixa d’anit a Barcelona haurà sigut de les més grosses i multitudinàries, sens dubte. La gernació ocupava diversos quilòmetres quadrats, en molts punts no podíem ni moure’ns, avançar o trobar-nos era impossible, i res llançat a l’aire hagués tocat terra. Fins ben passades dues o tres hores, allà on érem nosaltres, finalment, començava a passar l’aire. De tot plegat, més que no les quantitats, les mesures, l’estètica de les llums, els clams i els cants de la gentada demostraven que, com diu Vicent Partal: la gent que anit érem al carrer sabem que la República és viva i es manté ferma. Els qui érem allà sabem que n’hi ha República i per això la defensem.

Els mitjans espanyols, els franquistes, el govern espanyol criminal, els llepons, la policia, i una part important dels funcionaris de l’administració diran que no, que això és i continua essent espanya. Una bufa! Allà dret davant aquell escenari on es llegien les cartes dels presos polítics, missatges llegits per familiars que arribaven ben endins, ningú no pensava que som espanya ni que som una autonomia, per molt que molts s’aferren a escampar-ho per desmoralitzar-nos. N’hi ha feina i serà per llarg, però d’autonomisme, zero. I de submissió a espanya, zero. Com ja han dit uns quants analistes i professionals de les dades, pel cap baix, la mitjana per fer-se amb el control complet dels funcionaris del nou estat és de mesos o anys. Fins i tot Israel va trigar a tenir el control del seu país molt de temps. Així que de desànim, gens ni mica. Al contrari, cada colp que ens mobilitzem aconseguim èxits impensables, extraordinaris, i posem davant Europa, amb un pas ferm i sòlid, el model d’estat pel qual treballem.

Ahir érem uns quants veïns de Bétera a Barcelona, vivint aquell jorn històric, donàvem el nostre suport, però rebíem més que no donàvem, perquè la lliçó d’aquest poble en favor de la llibertat, és una lliçó universal per a tants aprenents com ens sentim atrets d’aquest aprendre a viure solidari i compromés. La cirereta va ser el sopar amb els amics a ca l’Assumpció. La TV3 oferia un programa amb llums i ombres. Però la convicció i la contundència de la Gabriela Serra adobava la taula amb taronges valencianes i rotllets d’anís de ca Rosegó. Final i viatge de tornada cap a València. Entrem de nou al poble de matinada, quarts de quatre, cansats i mòlts, però amb el goig d’una altra victòria camí de la llibertat.

Visca la República [setze dies]

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *