Vexar els homes i les dones

vexar: “Molestar greument, sobretot per abús de poder sobre algú que no es pot defensar” Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll.

Aqueix ha sigut l’objectiu de la justícia espanyola contra deu homes i dones. Consellers, presidents d’associacions, vicepresidents, membres d’un parlament electe… De l’un dia per l’altre, la decisió d’una jutge els envià a presó, com a caprici personal i venjatiu, amb el deliri de la notorietat i l’escarni. Si aqueixa és la justícia espanyola, hi renuncie, no en vull, perquè és castigar l’altre (quan encara no s’ha demostrat que haja fet res d’il·legal ni de punible) amb el pitjor que hom pot privar un home, la seua llibertat. Pitjor encara, si no són homes que han robat, ni delinquit, ni atacat ni violentat ningú: en canvi d’unes idees polítiques, legals en el parlament que representen i per allò que han sigut votats. Completament legal al seu país.

L’abús de poder és un dels errors més greus en què pot caure un jutge, i encara més greu és actuar de mala fe, amb voluntat de l’abús i d’ensenyar al món de quina cosa és capaç, la jutge: “Mireu de quina cosa sóc capaç, jo, la jutge Lamela!” La prevaricació fa curt. Perquè ací l’objectiu no és impartir justícia sinó, abans d’estudiar les proves o escoltar les defenses o preparar els discursos, les raons o les rèpliques, la jutge ja ha decidit per damunt la justícia mateix, que cal la burla. Perquè l’escarni és burla, és insult i, per sobre de tot, injustícia. Aqueixa és la voluntat final de la jutge, la injustícia, contra aquests homes i dones. Burlar-se és no prendre’s seriosament res, és fer riota d’algú o sobre algú… Una jutge sobre uns homes i dones sobre els quals n’hi ha tanta responsabilitat, de govern, de liderar equips, de l’administració pública, i el detonant d’apartar aquests homes de la feina i de les famílies és aqueixa riota de jutge, que no pot prendre’s la justícia sinó com una burla.

El PP fa anys que ho va avisar, un dels tresorers del partit va dir que venia a la política a delinquir (ell digué a “forrar-se”), i ausades que ho va fer, ell i els següents tresorers, tots ells, del partit popular, convertits en delinqüents professionals, com la resta d’homes de primera fila del mateix partit: ministres, vicepresidents, president, n’hi havia agendes, quaderns, assignacions en negre, fins que un comissari ha hagut de dir al Congreso que el partit era una conxorxa per a delinquir… Aquests, sí, homes i dones enrampades en afers delictius, sense vergonya. Amb desaparició de proves, destrucció de proves, que han arribat a cremar jutjats, assaltar despatxos, perquè, misteriosament, desapareguen arxius complets amb tantes proves i tants anys d’investigació. Casualment, sense vergonya ni mirament. Cap d’aquests homes no és en presó, cap ni un. Però ves quina justícia empara el dret dels ciutadans en aquest estat: els homes del govern català són presos polítics en canvi que els homes que han delinquit són lliures de fer que fan.

Quan dissabte escoltàvem al carrer Marina les cartes per boca dels fills, les dones o els companys, no podíem sinó sentir-nos orgullosos, dels homes que són integres fins al final de les conseqüències. Alhora que sentíem vergonya d’espanya, de la seua justícia i de la corrupció judicial de totes les “Lameles” possibles. Ací no és només la República o la democràcia, que ens juguem. El femer a espanya és tan gros que dubte que mai s’arribe a fer net, que l’única opció, l’únic camí possible és fugir, democràticament, amb la convicció que la dignitat i el respecte són per damunt les lleis espanyoles i les seues trampes corruptes, jutges i polítics inclosos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *