Linxament contra la intel·ligència
—en passar la vuitava, ja tenim nou dies de República catalana—
Quan la justícia és absurda permet justament el contrari d’allò que pretén, injustícia. Si l’error és a consciència, la justícia prevarica. Ja fa vint dies que n’hi ha a les presons espanyoles dos homes presidents de dues de les associacions més emblemàtiques, honestes i entusiastes d’aquest país. No han comés cap crim, ni han atemptat contra ningú, però justament per això, espanya permet la barbaritat d’empresonar-los.
La mateixa justícia, en canvi, permet que homes que han atemptat contra la propietat, que han ordit conxorxa il·legal, han mentit i destruït proves, i s’han emportat diners públics a comptes particulars en paradisos fiscals —amb l’afegitó que fa anys que cometen els delictes a l’empara d’aquella justícia espanyola—, puguen ser lliures per continuar perpetrant delictes. Fins i tot poden acusar uns altres de criminals, amb proves falses.
Això de quina cosa depén, doncs?, de l’amistat o de la consciència política del fiscal i del jutge que decideix. Ves si serà gros: l’ideal polític d’un jutge, la seua emoció per comptes de la raó i la llei, decidirà sobre la llibertat dels uns o dels altres.
La jutge Lamela i el fiscal Maza —reprovat pel parlament espanol— prevariquen en canvi de fer justícia. Perquè ells són per damunt la democràcia i per damunt la justícia. Ells tenen entre els ulls que cal aterrar l’adversari polític del creminal Rajoy, president del govern d’espanya amb el suport del psoe.
D’aquest cultiu, no ens estranya el linxament que pateixen els homes honestos: consellers i vicepresidents d’un govern democràtic i transparent, i dos homes presidents de l’assemblea i d’òmnium. No sé a Espanya quina seria l’associació comparable a aquestes dues, però no trobe que si n’hi ha, tinguen homes criminals al seu càrrec.
El linxament forma part de la justícia espanyola, i indica quina mena de justícia tenen els espanyols: burla, insult, riota, amenaça… Una vergonya que atempta contra uns quants drets internacionals. Però és el nivell de la policia, dels funcionaris de presons, dels fiscals, dels advocats, dels jutges espanols. És el nivell espanya-franquista des del moll de l’os.
La comparança en un xiquet de l’escola que ha tret una mala nota, o ha fet una gest pel qual se l’ha castigat i tothom, fins i tot el mestre, o els altres mestres, o els xiquets de les altres classes, vingueren a assenyalar-lo i a burlar-se’n. És això mateix que proposa espanya des dels seus tribunals i des dels seus mitjans públics i privats: escarnir, burlar-sen, a l’aeroport, a les estacions, a l’arribada als jutjats, a l’eixida, les sirenes a tot volum, a l’arribada a la presó, a l’entrada, tot de policies i funcionaris i periodistes, i fiscals i jutges, i encara polítics adversaris burlant-se’n: els acusen de covards o coses pitjors.
És el nivell d’intel·ligència a espanya, que encar ens ha de fer més forts, valencians, catalans, perquè nosaltres no som fets d’aqueixa pasta d’idiotes: els Montilla, Gonzalez, Iceta, Albiol, Arrimadas, lamela, maza o rajoy, sanchez, iglésias, que continuen rient, rient-se de la seu pròpia mediocritat.
Catalunya i València tenen un nivell més elevat d’ànima i de coratge per damunt la trista realitat de ximples que espanya representa a través d’aquests voluntaris del feixisme del segle XXI a Europa.