El diàleg amb un estat corrupte

Rajoy és el president del partit popular i el president del govern d’espanya. Aquest partit és l’únic que no ha condemnat la violència patida el 9 d’Octubre a València. No només no l’ha condemnada, sinó que l’atia, i la justifica: grups feixistes organitzats van aplegar-se a València a agredir les dues manifestacions convocades en commemoració de la diada del País Valencià. L’1 d’Octubre, en canvi, l’agressió va anar a càrrec de la policia espanola i la GC. A València, sense policia pròpia, la defensa dels valencians depén de la voluntat del govern espanol, que ja es va demostrar sobradament quina és.

Pel que fa a violència, el govern d’espana i el pp ja sabem què és, què respon i què respondrà. Curiosament, un dels aliats del pp, C’s, clamava al parlament espanol com se’ls havia escapat que la violència arribés als mitjans internacionals (literal). L’altre soci del pp, el PSOE, dóna suport cec al pp, i per això, hom suposa que consent la violència de l’1, del 8 i del 9 d’octubre. El Psoe fa anys que no es garantia de res. Pel que fa a la violència, aquests tres partits són un consens. La violació de drets universals és justificada, segons la seua interpretació de la llei. No cal dir en quin sentit apliquen sempre aqueixa agressió.

El govern d’espana i el partit que governa, el PP, justifica la violència contra els que se salten la llei (una interpretació que fan ells de la llei). A la vegada, el govern i el pp, és l’exemple permanent de violació de lleis, de normes i de la legalitat general. A Espana i a Europa. Tribunals espanols (!) i tribunals internacionals s’han cansat de condemnar-los. Perquè ni els seus còmplices, la GC o els tribunals, poden amagar la quantitat d’il·legalitats comeses: robatoris, obstrucció, eliminació de proves, malversació, prevaricació, apropiació…, milers d’exemples de tal gravetat que han hagut de comprar els mitjans perquè amaguen, dissimulen, renten, o desvien la informació.

Però malgrat la connivència amb la majoria de mitjans espanols, els fets hi són, coneguts de tothom. Provats. Reprovables. I allò mínim en un país democràtic fóra la dimissió i, la il·legalització. Però no només no passa, això, sinó que C’s i Psoe també avalen el partit i el govern, malgrat les condemnes estatals i internacionals. La seua complicitat no és només silenci o consentiment. És acceptació d’un estat mafiós. Plegats, tres partits o més, accepten l’Estat com una conxorxa, indestriable de la corrupció o el càncer crònic. Franquisme en canvi de democràcia.

És amb aquests “pinxos” polítics (caps d’estat d’espana, sinyors) que el president Puigdemont ha acceptat d’oferir diàleg en canvi d’ajornar la llibertat de Catalunya. Un pols que la Unió Europea, un aparell ultraconservador a Europa, ha reclamat abans de decidir-se, o no, a reconèixer l’estat català. Si el pp serà capaç d’oferir res més que no violència? Ho dubtem. Però Europa tampoc no tindrà cap més excusa, perquè si bé hem posat el fre i hem encetat una estratègia que ens desactiva momentàniament, hem perdut il·lusió i joia, també demostra la voluntat i la capacitat de diàleg, sense renunciar a l’objectiu.

 

Mostres de diàleg del govern d’espana (pp, c’s i psoe), les últimes hores i dies

tancar webs, mantenir la gc i la polícia nacional pels carrers de Barcelona amb mostres d’amenaça, blocar els comptes particulars d’associacions privades legals, perseguir els pressupostos autonòmics, amenaçar els presidents d’Omnium i de l’Assemblea, amenaçar Trapero, amenaçar amb el 155, enviar suport militar contra catalunya, no dimitir davant l’allau de corrupció política del partit, no dimitir en saber-se que han fet campanyes amb diner negre, no dimitir en tenir en llibertat amigots condemnats per la justícia, no dimitir en robar els fons de les pensions de milions de ciutadans, no dimitir en regalar als bancs els ajuts per salvar-los, no dimitir en regalar a amigots diners públics… Destinar milions d’euros públics de tothom contra la llibertat dels pobles i el seu dret a decidir. No condemnar la violència feixista del 9 d’octubre a València…

 

 

 

Un pensament a “El diàleg amb un estat corrupte

  1. Davant tot açò, els valencians als qui ens importa una mica la nostra identitat, la nostra cultura, la nostra llengua (em referisc a Compromís, psoe-pspv?, EUPV, ERPV, Acció Cultural,etc.), sols som capaços, en el dia de la nostra festa, de llançar una consigna suau, positiva, gens anti-ningú: “sí al valencià”, i ni tant sols això ens varen deixar expressar lliurement. Som uns derrotats, acollonits, submisos i mai no ens farem fadrins. No es tracta de ser pessimista, sinó reallista. Arribarem a final de segle parlant de nosaltres com a poble?. La resposta es NO, encara que m’agradaria equivocar-me.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *