Ulisses20

El primer cotxe va eixir de Bétera de matinada, cap a les Cases d’Alcanar. No havien tocat les cinc quan ja érem davant el local de l’Ajuntament, que era tancat. Acabava d’arribar un jove i un altre seia al bancal de la porta. Venim a col·laborar. El jove es va sorprendre. A cadascú que arribava li ho deia, aquests vénen de València a col·laborar.  En aquella hora, quarts de sis, encara no sabíem què passaria, com seria de llarga la jornada, quantes històries viuríem, la intensitat de l’afectació. Quarts de sis, som vuitanta persones, aproximadament, uns i altres van saludant-se, amb cara de son, n’hi ha que ha vingut quatre vegades a dir-nos bon dia, a explicar-nos coses, no es fa a la idea de la nostra presència. Obrin el local electoral, obrin llums, posen cadires, ho preparen gairebé tot, excepte allò principal. Quan arriben els mossos som més de cent persones al carrer, davant aquella delegació de l’Ajuntament d’Alcanar a les Cases. Aparquen, es posen les gorres de plat, s’apropen, es disposen a indicar-nos alguna cosa. Hi ha silenci. Són una dona i un home. Només parla ell. Saben que això que faran avui no és legal, ens diu el mosso, els he de demanar que abandonen aquest local. Estan disposats a fer-ho? El NO és fort i contundent. El mosso diu que té l’obligació de repetir-mos-ho tres vegades i tres vegades diem NO. Com a la Bíblia. Aleshores diu que marxen però que alçaran acta del que ha passat. Algú ja havia agafat la responsabilitat d’adreçar-se a la gent concentrada: “ja podem anar a prendre café per torns. Més tard es constituirà la taula i ho prepararem tot perquè a les nou la gent puga votar.”

El temps passa lentament, es fa de dia, però tenim paciència, molta paciència per encarar una jornada que serà llarguíssima. He trobat un conegut virtual, Eduard Solà, autor de Solcades, un bloc intens i molt productiu a MésVilaweb. Al llarg del dia arribarem a fer tanta amistat com si ens coneguérem d’anys. És un home seré, de veu tranquil·la, observador i vigilant de la faena que li han encomanat. Parlarem del camp, d’una rabera de cabres i ovelles, de garrofes, ametlles, de blocs, de Vilaweb… Al final del jorn ens comprometre’m a celebrar-ho al seu tros, a Ulldecona, quan l’objectiu d’aquest referèndum, i tota la feinada que ens ha dut fins ací, siga complet.

Ha arribat un moment clau del jorn, encara quan són dos quarts de nou. Ens demanen que ens posem drets protegint el local, perquè han d’entrar l’urna (finalment la veurem en directe), i no volen que els mossos sospiten res. S’hi han apostat en un cantó del carrer i són drets fora del cotxe. Però no sembla que tinguen intenció de torbar gens ni miqueta. Finalment arriba la caixa més guardada aquestes setmanes i més necessària que res, en un dia de votacions. N’hi ha un intent d’aplaudiment general, però desistim per no alçar la llebre més del necessari. Han passat quatre hores des que hem arribat a les Cases, sis des que hem eixit de casa. I just comença ara tot plegat: s’ha constituït la mesa i la gent comença a votar. N’hi ha una gentada de por al carrer, centenars de persones. N’hi ha joia i alegria continguda. No ho he dit, però ja fa dues hores que se’ns ha afegit Carles Subiela. Ell i la dona han dormit a Sant Carles, un dels punts on els cossos es despatxaran amb un odi que no esperàvem. Però això, vindrà més tard. L’ha despertat un que passava i ja no ha pogut dormir-se. La gent vota i es queda al carrer, a fer força, presència, a defensar les urnes en el cas que passe res. L’alegria és evident, però comencen a arribar les piulades d’allò que va passant en altres taules: imatges i vídeos esgarrifadors, com la violència és la consigna de policies i guàrdia civil. Ràpidament apamem que s’acarnissen allà on votaran protagonistes principals del govern, en les grans ciutats, però també en pobles petits, on no n’hi ha tanta gent per protegir-nos de les agressions policials. També han arribat a les Cases Josep Lluís, Núria i el fill dels dos, Pau, des de Sant Jordi. Ell és de Benicarló però fa temps que viuen a Bétera. Viurem plegats el jorn per la democràcia. Ens telefonen que a Sant Carles hi ha una violència extrema, corredisses, colps, ferits de consideració, acarnissament. Carles ha marxat i encara arriba al final de la batussa. Veu en directe que tres joves llancen tres pedres als furgons policials que ara fugen, després d’haver provocat quaranta ferits. És el que ressaltaran els mitjans espanols, les tres pedres, no els 38 ferits.

Ix un dels coordinadors de la taula i ens avisa que han vist els furgons de la guàrdia civil venir cap ací, que ens preparem. En un minut desmuntem el local, amaguen els ordinadors, les urnes, i ens asseiem a terra, davant la delegació de l’ajuntament. Hi ha tensió, però també n’hi ha fermesa a defensar el referèndum. Tinc el fill a primera fila, orgullós d’allò que viu. Cal mostrar el coratge de tants catalans com han defensat el país en altres taules: les imatges són esfereïdores però no amaguen que serem capaços de tot, pacíficament. No passaran, és la consigna. Passen els minuts, però no arriben els furgons, han pegat cap a una altra banda. Tornem a organitzar el local i la gent continua votant una altra vegada. Comença a venir gent de Sant Carles i d’altres llocs: s’ha activat el cens universal, i ara es pot votar a qualsevol taula. La jornada avança a les Cases, n’hi ha ambient de festa, i una tensió continguda. Ens reuneixen a la plaça per explicar-nos més orientacions en el cas que vinguen els cossos de repressió. Se m’apropa un home gran, el tio Vicentico: té, m’allarga una butlleta i diu, ompli-la. Agafe un bolígraf i li demane, què marque?, jo sóc català!, i deixa anar un gruny, quan li lliure la butlleta em demana que li la pose en un sobre. Passa gent jove, de més de vuitanta anys, gent amb cadira de rodes, gent agafada del braç, la festa continua davant el local, el cel s’ha aclarit, el sol ha girat i ara fa calor. Arriba el segon cotxe de Bétera, amb les hamaques, la taula, les cadires, la nevera, els entrepans, el vi, les cerveses, les ametlles torrades, escampem la berena i la la festa, n’hi ha una joia viscuda però també una preocupació per les imatges que ja són als mitjans internacionals: l’atac policíac a moltes taules i locals electorals ha sigut traïdor i amb voluntat de fer molt de mal. N’hi ha molta gent a l’hospital, però el coratge de la resistència pacífica és extraordinari. Arriba un tercer cotxe amb gent de Bétera: Lola ha vingut amb sa mare a votar, des de Bétera, està empadronada a Catalunya. Fem una nova festa, i ens preparem per dinar al carrer com uns veïns més de les Cases, amb altres colles del poble. Verdevio ja ha firat taronges i terres amb gent d’Alcanar. Plantons, clemenules, garrofes, n’hi ha que mos ven la fruita, els arbres i la terra, per com va el camp. L’ambient continua essent de festa, de viure una democràcia plena. Dinem al carrer, però molta gent dinarà a casa, i els quatre cantons ara semblen buits, desprotegits. L’organització decideix desplaçar el local electoral a una zona més segura, en comprovar que ha votat gairebé el 100% del cens. Ens desplacem al centre Cívic d’Alcanar, companys, esteu d’acord? Unanimitat! Alcem el campament que tenim al carrer i cotxes per amunt, satisfets de la feina, de la col·laboració, de com han compartit amb els valencians la informació, les decisions, la vida d’un jorn de Referèndum.

(primera part)

No he dinat gaire, perquè ja són moltes hores drets, o asseguts en terra, o entrant al local on carregue la bateria del mòbil —la comunicació d’allò que passa és importantíssima, i tant de bo que sabem què; les informacions són ràpides, algú diu això i allò, demane que no espanten, que s’asseguren què són fonts de fiar. Però confirmen allò que ara ja sabem: l’ordre del pp i el psoe ha consentit tornar al feixisme: la policia nacional i la guàrdia civil mai, mai, han sigut cossos de seguretat democràtics. Són enemics declarats de catalans, valencians i bascos. Les imatges de iaies i iaios per terra, colpejats, bandejats, empesos escales avall, de joves, homes dones arrossegats dels cabells, amb els caps oberts, la incontinència transformada en salvatgia, corre per les xarxes, provoca neguit, però tothom, totes les taules, tota la gernació de catalans convençuda d’allò que fan, no s’arruga, ningú no s’arruga davant la violència i aquell estat pudent, podrit, vell. Només l’atzar d’una planificació traïdora decidirà quina taula rep o no. Gairebé cent taules de més de dos mil van patir l’atac indiscriminat tan bèstia. Però la jornada continuava, i la festa democràtica. Al Centre Cívic d’Alcanar hi havia tres mil persones al carrer defensant les urnes, una xaranga, xiquets, mares i carros amb fills menuts, iaios, dones grans, tothom participava del jorn. A l’interior del Centre, només una porta permetia l’accés, diverses urnes corresponents als diversos locals d’electors del terme. Totes les portes havien sigut barrades amb cadafals, barres de ferro, per no permetre l’atac. Els accessos des del carrer també eren protegits amb barreres de bous al carrer i cotxes travessats: només un carrer permetia l’arribada d’autobusos que portava gent a votar. Cada colp que venia un viatge —l’equip de rugbi de la Santboiana, un altre equip esportiu, pensionistes, fins a deu autobusos o més que vaig comptar, la plaça bullia, la música, la gent es posava dempeus, aplaudia, la xaranga bufava al vent, i després aquell ritme dels segadors que encenia l’emoció. La colla de Bétera ja no féiem barrera principal, com a les Cases, van traure les coques, les rosquilletes, vam comprar gelats i vam convidar la gent que en va voler. Eren les cinc, eren les sis, eren les set, cada hora un dels coordinadors agafava un altaveu i demanava la gent que continués a la plaça, que no se n’anés, havia votat una gentada i calia defensar el recompte, a partir de les vuit. Quinze hores de jorn, dèsset si comptem el viatge, dènou si comptem la tornada… L’alcalde d’Alcanar va agafar l’altaveu i va anunciar les vuit: “ja hem guanyat! Però seguiu, continueu la festa, no us n’aneu!”

Vaig buscar l’Eduard per acomiadar-lo, els joves no podien més, i avui tenien escola. Jo també he fet escola. Ahir vam viure un altre model d’escola, en aquest jorn únic, que vam compartir amb els veïns d’Alcanar i les Cases. Ells no ho saben, però la gent de Bétera no oblidarem el que vam viure plegats, en aquesta lliçó per la vida i els valors, aquest coratge per defensar el país, o com d’important és aquella declaració universal de drets de l’ONU, que inclou l’autodeterminació dels pobles. La llibertat, la dignitat, el tracte humà…

Deu i mitja de la nit. Som a casa. Engeguem l’ordinador per veure TV3 (prohibida a València amb el govern botànic) i escoltem el president Puigdemont. Empar s’ha llevat. Era la cirereta. Sobrietat, solemnitat, l’agraïment al poble, el convenciment que, si els resultats són com pensen, demanarà al parlament de fer la declaració.

Perquè hi ha jorns únics, que la vida és plena, duraran anys en la nostra memòria. Que vindran més dies difícils?, que la llibertat, ves que no és gratuïta ni fàcil? Res comparat a un jorn que no només serà important per als catalans, per tant com significa, sinó també per a Europa i el seu futur. Gràcies.

Visca la república i visca Bétera.