Escola, llengua i democràcia

Ahir van començar, a l’escola de magisteri de València, unes noves jornades de plurilingüisme, sobre com ensenyar millor les llengües, en una situació valenciana tan complexa. Justament ahir, el mestre Vicent Pasqual contradeia les amenaces del pp contra el decret de llengües valencià del govern Marzà. El pp volia clavar el clau per la capota, assegurant que el decret volia imposar el valencià. Vicent Pasqual retrucava dient-los que un decret de llengües no imposa les llengües, és un document normatiu que regula com ensenyar millor les llengües. De matí, un altre tribunal continuava governant per damunt del govern valencià, sentenciava que calia tornar al decret de 2012, quan governava el pp, perquè així els passava a ells pel sac.

Al taller de la vesprada, que es va allargar fins a la nit per la temperatura del debat, els experts i els mestres coincidien en algunes hipòtesis, en parlar de les dificultats que es troben els mestres i les escoles. Per exemple, cada dia que passa, més de 400.000 alumnes valencians no tenen un mitjà valencià que els faça de model lingüístic. Cap ni un. Dos anys i mig de govern del botànic no han pogut sinó continuar l’apagada i la desconnexió. Aquest mateix govern ens té muts, callats i a la gàbia pel que fa a mitjans en la nostra llengua. Qui ho paga? Els alumnes. I els mestres. I les famílies.

Una altra dificultat que afig la situació de conflicte lingüístic valencià és que la llengua a l’escola va convertint-se en una eina acadèmica, d’aula, sense que l’ús, la pràctica relacional, com a llengua vehicular, de primera, no siga ni eficaç ni suficient. Que no agafa el prestigi suficient perquè els joves la facen seua més enllà de la feina escolar. Al contrari, com més va, el castellà és als patis, als passadissos, a les aules fins i tot. Sobretot, perquè els valencians no tenim cap model, cap ni un, que no siga escolar únicament. I així no fem forat en el jovent, ni dins ni fora de l’escola, ni en els espais lúdics, ni en l’associacionisme, ni en el festeig, ni a la discomòbil, ni a les festes dels pobles valencians, etc.

Els mestres ja fan de cada dificultat un projecte, però només som resistència. No guanyem espai, ni profunditat social ni ús. Faltava la manca de democràcia judicial, política i de mitjans, per acabar-nos de matar. No, l’escola no té tota la responsabilitat, però l’administració és l’única garant d’ajudar l’escola, i encara amb els tribunals i el pp (són la mateixa cosa) a la contra.

Ho deia Jesús Tuson que “El redreçament d’una llengua només serà realitat si entren en joc les mesures pròpies de la política lingüística, que són a les mans de les institucions de govern i que es concretaran en ajuts per a la normalització i en els mitjans necessaris per a fer-les complir.”

El debat va acabar reclamant un altre paper del mestre: la militància. El compromís social, polític, la bandera amunt, la responsabilitat política… I democràcia. Però no sembla que serà prou, fins i tot. És com un retret del XX, del mestre Freinet, Freire, Ferrer i Guàrdia, Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar…

I encara esperem que, avui, dia europeu de les llengües i segona jornada de formació en llengües a València, el Govern Valencià siga més enèrgic en defensar la democràcia, amenaçada a tort i a dret des d’espana per tribunals, fiscals, policia i grupuscles profeixistes que es pensaven superats.

L’escola no ho té fàcil a València. Ni la llengua. Ni la democràcia. Però continuem el debat…

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *