De plegar garrofes farem pedagogia

A l’escola tenim quatre garroferes joves. Així que avui hem començat un projecte amb els alumnes que serà un homenatge a la garrofera, la ceratonia siliqua. Ferran Zurriaga va fer un text magnífic per a la revista Mètode, l’any 2004. Entre més coses, deia…

«En tot l’àmbit mediterrani, del fruit de la garrofera menjaven homes i bèsties. La garrofera era arbre mare del món agrari, com diem al Camp de Túria, deessa mare, arbrada, dels secans valencians. A propòsit de la mar Mediterrània, quina relació trobeu entre la mar i aquest arbre? Quan a l’agost plegàvem les garrofes als darrers tossals del terme d’Olocau, tossals que s’aboquen cara als plans dels termes de Bétera i la Pobla de Vallbona i deixen veure al fons la ratlla blava de la mar, sempre hi havia algú que recordava que la garrofera volia mirar la mar. I nosaltres, infants, somiàvem en aquells garroferars de Benicarló i Vinaròs, al Baix Maestrat, a la Plana de Castelló o a la Marina, sempre vorejant la mar, i pensàvem el gust que seria prendre el bany quan anaves a plegar garrofes.»

Nosaltres no hem pres el bany però hem plegat garrofes. N’hem plegades, les hem ensacades, hem sacsat els sacs, els hem alçat i, encara, hem aprés a batollar amb una canya que encara conserva el ganxo per moure les branques del garrofer. També és veritat que n’hi havia xiquets que no es cansaven, que n’hi havia que els costava plegar, que posaven el cul en terra i amb una mà s’aguantaven el cap, però hem acabat de plegar les tres garroferes que ens havíem proposat, malgrat que ens haguera calgut més ordre, més ofici llaurador. Mon tio Vicent,  que en això era consentidor, com el meu sogre, hagués dit: deixa’ls, home, no veus que ja n’han plegades prou, deixa’ls que facen…

—Però ara, què farem de les garrofes plegades?

Avui, un home de Picanya ens ha dit que a Torrent n’hi ha un magatzem que les compren. De primer les haurem de pesar, calcular quantes n’entren en un quilo, en una arrova, i després que ens pagaran, comprovar el negoci que és ara mateix dedicar-se al secà, o al camp, si, com apunta el mestre Ferran, no assignem una funció a l’arbre mare de paisatge singular, excels, amb el valor patrimonial que allò representaria.

Demà matí, continuarem el projecte. He triat per començar una cançó sobre la garrofera de Bajoqueta Rock, i alguns detalls sobre l’origen i la geografia d’aquest arbre majestuós, del camp valencià que ja ha dit adéu al món rural…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *