L’honorabilitat de fer escola: aprendre a beure d’una botija

—Albert, tu me fas l’honor de deixar-me decorar la carpeta i el meu carpesà?
Quan l’he mirada se n’ha adonat de la meua sorpresa i Irene s’ha posat a riure, i jo també, i gairebé que ens pixem, que ella plorava i tot. Potser que eren les nou, xa, i ens ha agafat el dia fluix.
—Honor concedit! —que responc.
I tornem a riure.

—D’on has tret aqueixa manera de parlar tan coenta, xa!

I continuàvem rient.
Ai, si serà fantàstic fer escola, xa!

 

Després del pati, els xiquets s’han posat una mica bascosos. La ponentà era de por, feia una calor que tombava de tos i els he proposat un exercici d’equilibri, agilitat, destresa física i històrica. A més, el fons filosòfic de l’exercici té a veure amb el canvi climàtic. Hem baixat al pati, ens hem assegut a l’ombra de les tipuanes i els he ensenyat dos artilugis que semblaven futuristes, o modernistes, o ves a saber… Això què és, mestre? N’hi havia que no n’havien vistes mai, dues botiges o cànters o corxos, que és com ho diem a Bétera i té registrat Coromines… I aleshores hem començat la lliçó d’aprendre a beure a gallet de la botija.

Em sembla que serà el més extraordinari que farem enguany, o potser que siga el segon més extraordinari, no ho sé, però ho hem passat genial. I n’hi ha que ho ha passat millor encara.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.