Tres dies després, ressuscitem!

Resurrecció, resurrecció! Ens hem despertat del somni de dissabte, a València. Tots aquells milers han tornat a casa. Els mitjans no han dit res. Els mitjans corruptes a sou del govern espanyol i de les empreses de l’Íbex, amb els comptes en paradisos celestials de l’economia, no han dit res. Ni els públics ni esl privats, els valencians no interessem ningú. Encara. Perquè som fluixos, o molls, o menjar-caguera.

Els caps sindicalistes prenen café amb els empresaris, a madrit, que els han pagat el dinarot en un gran hotel restaurant. València s’ha despertat i tot aquell esforç de dissabte no ha servit per a res. Ningú no en parla i la vida torna a la normalitat, fins i tot en el carrer de Guillem de Castro (dissabte, una veïna que volia entrar en casa en el portal vora la llibreria Futurama, deia que allò, aquella gernació reclamant no sabia què, no l’havia vista mai ni en falles). La normalitat valenciana vol dir no pintar una mona, no ser ningú a espanya, no ser ningú en la política que decideix, la dels euros, la fiscalitat, la identitat, la seguretat dels valencians… Som a mans d’espanya, quan ens despertem del son, i tornem al malson de ser a mans del govern espanyol més corrupte de la història, el més corrupte d’Europa, a mans dels mitjans menys fiables del món (els segons menys fiables del món). I la protecció, la seguretat, l’ocupació, les infrastructures, la sanitat, l’escola, serà decidida per aquells delinqüents de madrit.

Deia el portaveu del pp que en demanar un finançament més just, els valencians corrien el perill de caure en la temptació. La temptació era dir que ens robaven, i d’ací a demanar la independència, que segons aquell pinxo és l’infern, no n’hi havia res. Res de res.

Exactament, cada minut que passa, el malson valencià és més greu i més insalvable. Aquells continuen robant, atiant l’agressió, ficant les grapes en la nostra gestió de valencians honestos. Cada minut que passa és un minut perdut. Tot el temps perdut. I els valencians continuarem pagant-los la ruïna, amb la nostra misèria.

Sense mitjans, sense diners, sense esme…

Preferim l’infern, preferim decidir. Ser amos del destí. Potser que també hauríem d’anar a Brussel·les, a reclamar contra un estat corrupte, venjatiu, franquista, que ens roba i roba els fons europeus. Potser que sí, que a Europa ens faran més cas que no a espanya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *