Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 30 d'agost de 2017

De ploure tan poc, ja ens pensem rics!

«Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! Qui ens hauria pogut posar la brida? Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria…» Incerta Glòria, Joan Sales

 

Ahir va ploure, ben bé que va començar despús-ahir, però un màxim de 30 litres. 40 litres a tot estirar, de mitjana al Camp de Túria… A Gàtova, a Llíria, a Bétera. Les previsions anunciaven que el xafarranxo continuaria avui i demà i potser dos dies més. Fins i tot l’amic Jordi Payà ho diu al seu bloc, com els ruixats seran protagonistes uns dies. Ca! Avui no n’ha caiguda ni una gota, ni d’aigua ni de sucre ni de res. Ni una de sola. Però igualment ens hem alegrat, d’aquest regal d’agost. Que som així, que en poca cosa ens posem contents com els gínjols, i el camp -es un bé mirar-lo, la terra roja, humida, i un perfum que ompli l’ambient. És un goig que no exagere. Tanquem els regs, que cal estalviar aigua, estalviar l’energia que fa anar els pous, estalviem costos, amb aqueix regal inesperat, malgrat que hagués pogut ser més gran, més generós, més intens. Una saó d’una setmana, a tot estirar, deu dies, i poca cosa més, si torna una calor que demanarà de tornar a obrir l’aixeta… Passe a veure com ha plogut al camí de Llíria, damunt els armetlers, que les marcones obrin més tard, cap a finals de setembre, si és que no les toquen. Sorpresa, ja n’hi havia que plegava per comptes nostre. He cridat l’home, m’ha demanat si jo era l’amo, li dic que ssí, que sóc l’amo i que jo no l’havia autoritzat a plegar armetles, que un grapadet per a casa, si m’ho hagués demanat, no li l’hagués negat. Ell diu que acabava de posar-se, que ho deixa. Li demane qui és, perquè la cara m’és coneguda, però no acabe de situar-lo, de quina família és. M’ho diu, el salude i passe avant amb el cotxe. Aparque, comprove que l’home carrega el cabàs en el seu cotxe, em mira de lluny, i fa via. Ací també ha plogut, i les armetles, i els arbres, agrairan el regal sens dubte. I aquell home.

—Què poc que dura l’alegria, en la casa del pobre, xa!

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost, camp de túria, General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent