Antoni Soy

Eunomia

21 d'abril de 2008
0 comentaris

ERC en quatre dimensions

És posible què, a partir del títol, molta gent es pensi que vull parlar de les quatre previsibles candidatures a la Presidència i a la Secretaria General d’ERC -ERC Futur (EF), Esquerra Independentista (EI), Gent d’Esquerra (GE) i Reagrupament.Cat (RCat), per rigorós ordre alfabètic- com a quatre dimensions, posicionaments o punts de vista sobre ERC avui. Però aixó no és exactament, o exclusivament, del que vull parlar.

Les quatre dimensions a les que vull fer referència són: els valors i la ideologia d’ERC; la seva estratègia i la política de pactes; sobre la tàctica i la credibilitat; sobre el model de partit.

La primera dimensió és la dels valors i la ideologia d’ERC, el que ens defineix (i ens ha de continuar definint) ideològicament i políticament. Des del meu punt de vista són els valors republicans (llibertat, igualtat i fraternitat/solidaritat), la defensa dels drets humans (individuals, socials i col.lectius o dels pobles), la radicalitat democràtica i l’independentisme. Els hem de redefinir, per a adequar-los a les noves necessitats i realitats del món actual, i específicament de Catalunya, però són els que ens permeten tenir un espai polític, social i electoral ampli i central. En el que hi caben (tal com ha sigut històricament) gent de moltes ideologies polítiques, des de liberals, a demòcrates radicals, socialdemòcrates, socialistes, marxistes no ortodoxes, llibertaris o anarquistes. Aquesta diversitat és una de les claus de la nostra potencial centralitat, de la nostra força i riquesa. Veure ( “Sobre la ideologia i els valors d’ERC” ). Crec que està clar que podem situar a les quatre previsibles candidatures en relació a aquests valors, i també que totes elles -unes amb més intensitat i convicció i altres potser d’una forma més tàctica- tendeixen a dir què aquests són els seus valors. Una diferència significativa des d’aquest punt de vista està entre les candidatures que demanen tornar a les sigles originals (ERC) o les que ja els hi va be seguir utilitzant les noves (Esquerra).

La segona dimensió fa referència a l’estratègia i la política de pactes. L’estratègia d’ERC és la que combina perfectament, i amb una importància equivalent, les polítiques nacionals independentistes i les polítiques socials progressistes. ERC és i vol ser l’esquerra nacional, l’esquerra catalana independent, l’esquerra moderna de l’equidistància ideològica entre l’independència nacional i el progressisme social. Una estratègia atractiva, rica, plural i diversa, fresca i innovadora, entenedora i transformadora, creadora d’una gran il.lusió, …, els anys 2003/2004, i que ara hem d’adaptar a les noves realitats de la societat actual (Veure “Sobre l’estratègia d’ERC” ). Estic convençut que, fins a aquest punt, no hi ha grans diferències entre les quatre candidatures. Algunes qüestions de matís, d’èmfasi en un moment determinat, i poca cosa més.

Tanmateix, quan ens referim a la política de pactes les coses ja són diferents. Per exemple, en relació al Pacte d’Entesa hi ha qui està per la seva revisió a fons, tot i que no contemplen, en principi, altres pactes que no siguin amb les esquerres (EI); en un altre cas, no es creu que el pacte fos una bona idea, però s’està per complir-lo, amb algunes condicions, per raons de seriositat i responsabilitat (RCat); en un altre cas, tot i que recentment s’ha parlat de que el pacte potser va ser una equivocació (entrevista a l’Avui) s’està pel seu compliment en aquest mandat (EF); finalment, la quarta candidatura considera que el pacte es bo i que tothom l’ha de complir, els altres partits també (GE). Particularment, no tinc clar que el Pacte d’Entesa fos cap error estratègic, però en tot cas no va ser cap maravella tàctica: una negociació massa ràpida i amb poca informació i transparència, especialment en comparació amb el pacte del tripartit; i aixó va agreujar la perplexitat dels nostres votants (també dels potencials) i va continuar posant en qüestió la nostra credibilitat, que ja estava tocada des de la negociació de l’Estatut a Madrid. Tanmateix, si que estic convençut, encara, que cal complir amb els acords del Pacte d’Entesa fins al final. I almenys per cinc raons: primera, perquè crec que sempre és més fàcil i més ràpid avançar cap a la consecució dels nostres objectius polítics des del govern que no des de l’oposició; segona, per una qüestió de responsabilitat, seriositat i recuperació de la nostra credibilitat davant dels nostres votants (actuals i potencials); tercera, perquè una sortida d’ERC del govern d’Entesa tindria conseqüències negatives pels nostres objectius, tant a llarg termini si es produís l’arribada de la “sociovergència”, com a curt termini si donés lloc a la convocatòria d’eleccions anticipades en aquest moment; quarta, perquè una sortida d’ERC del govern només podria afavorir als que van renunciar (per activa o per passiva) a l’Estatut i el model de finançament que va aprovar el Parlament, en lloc de permetre’ns avançar en els objectius de l’esquerra nacional; cinquena, perquè l’Estatut (ens agradi més o menys) va ser aprovat democràticament en referèndum pel poble de Catalunya  i, tot i que els nostres objectius van molt més enllà, també hem de procurar simultàniament avançar en tot alló que poguem i, concretament, en la consecució del millor model de finançament possible en el marc d’aquest Estatut (Veure “Finançament i govern segons Joan Carretero” ).

La tercera dimensió fa referència a la tàctica d’ERC en els darrers temps. Com ja vaig explicar a “ERC i la tàctica: de l’èxit a la perplexitat?”, crec que ERC va passar de les “bones pràctiques” tàctiques (i també estratègiques) del període 2003-2005, a les “males pràctiques” tàctiques des de que l’Estatut va arribar a Madrid. En el primer període, teníem una estratègia clara i creïble i uns moviments tàctics impecables; erem ambiciosos, sòlids i rigorosos, i manteniem la tranquilitat i la serenitat. En el segon període varem començar a fer massa actuacions imprevisibles, massa actuacions contradictòries, massa “tacticisme”; aixó ha provocat, d’una banda, desorientació i perplexitat en els nostres militants, simpatitzants, votants i potencials votants i, de l’altra, ha posat en dubte per a massa gent -votants o creadors d’opinió- la nostra seriositat i credibilitat. Crec que, amb diferents matissos, totes les candidatures són conscients d’aquesta situació i de la necessitat de posar-hi remei. Ara, però, ha arribat l’hora de fer-ho, i no només de pensar-ho o dir-ho.

La quarta dimensió, segurament la més diferenciadora de les diferents propostes, la que probablement s’ha convertit en la més decisiva, és la que fa referència al model de partit, a la seva organització i al seu funcionament (Veure “ERC: el repte és el model de partit” ). Crec que el partit ha de tenir el màxim nivell de discusió  ideològica i política, de l’estratègia i de la tàctica, del funcionament del partit, però també què un cop presa una decisió, a partir de la llei democràtica de les majories, tothom ha de treballar en la direcció que s’ha decidit. Estic segur que, en aquest sentit, no hi ha diferències entre les diferents candidatures. Tanmateix, hi ha uns quants temes a discussió: ha de ser ERC un partit assembleari o no?; les decisions s’han de prendre de forma centralitzada o descentralitzada, i com?; volem un partit tancat o volem obrir-lo a molta més gent?; volem un partit amb llibertat de pensament i possibilitat real d’opinions diverses o un partit centralitzat i basat en fidelitats personals incondicionals?; volem un partit d'”amics, coneguts i saludats” o un partit dels millors, dels més bons, on imperi la meritocràcia de veritat?. En aquest tema és, sens dubte, on hi ha les diferències més importants entre les diferents candidatures. En la meva opinió, necessitem un partit obert, als militants i a la societat; un partit en el que els militants i simpatitzants hi puguin participar continuadament amb llibertat; un partit que creixi per a arribar a conformar una majoria social de l’esquerra nacional; un partit que es renovi amb nova gent, noves idees, noves formes d’actuar; un partit basat en el rigor, la responsabilitat i la professionalitat, que sigui eficaç i eficient; un partit en el què es doni el paper adequat als millors, als més bons, als més competents -els que tenen a l’hora més coneixements, més capacitats/habilitats i millors actituds-, en definitiva un  partit de la meritocràcia de veritat. I tot aixó amb independència de les possibles afinitats i/o fidelitats personals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!