La política industrial avui, i des de ja fa uns quants anys, és polèmica. S’ha de fer una política industrial “vertical”, dirigida a determinats sectors o/i territoris, com defensen alguns industrials i empresaris fonamentalment, o bé ens cal una política “horitzontal” que no discrimini entre els diferents sectors i/o territoris, com defensen sobretot els membres de l’acadèmia, (veure un exemple recent per part d’Elisenda Paluzie – “Quina política industrial?” – al diari Avui , tot comentant el darrer estudi de CESifo)?.
Evidentment, una política industrial discriminatòria, “vertical”, és més arriscada, perquè cal prendre decisions sobre quins sectors o territoris s’actúa i sobre quins no. Tanmateix, la política és aixó: prendre decisions que no afavoriran per igual a tothom. Les polítiques públiques i, per tant, la política industrial també, suposen la presa de decisions que, almenys en certa mesura, seran discriminatòries.
Crec, però, que la discussió sobre política industrial “vertical” versus política industrial “horitzontal” està en gran part superada (veure en aquest sentit l’estudi del “think thank” Bruegel – “Europe’s R&D: Missing the Wrong Targets?” -, i també l’entrada al bloc “Els condicionants de la innovació” ).
Sens dubte sería bó donar suport a tots els projectes empresarials que tinguin una bona estratègia i un pla de negoci adequat. Tanmateix, també és cert que no sempre és fàcil establir criteris adequats per a definir bones estratègies i adequats plans de negoci; que els recursos de que disposem són escasos; que l’estructura sectorial existent condiciona fortament les possibilitats d’actuar; que la gran majoria de països emergents han fet polítiques discriminatòries al llarg de la història, des de Gran Bretanya i els EEUU ja fa temps, a Japó, Korea o Finlàndia més recentment, per exemple; que la majoria de països, nacions i regions del món continuen fent polítiques industrials i tecnològiques de caràcter discriminatori avui dia.
Per tant, tot i mantenint el criteri de donar suport als projectes empresarials amb bones estratègies i adequats plans de negoci, crec que cal establir alguns criteris que ens permetin discriminar, o almenys tenir la possibilitat de prioritzar tant a nivell sectorial com en l’àmbit territorial. Des de la perspectiva sectorial podrien ser uns bons criteris de classificació, que caldria utilitzar de forma conjunta i simultània: la importància quantitativa del sector en el conjunt de l’economia; la intensitat tecnològica del sector; el ritme de creixement de la demanda adreçada al sector. Pel que fa a l’àmbit territorial, els criteris a considerar podrien ser: el potencial de la demanda de cada país (o grup de països) en els propers deu anys; alguna mesura dels costos relatius entre països, especialment pel que fa als laborals i als de transport i logístics; l’evolució dels fluxes d’inversió estrangera directe entre els diferents països (o grups de països). En tots dos casos, l’alineació de les estratègies sectorials i territorials amb les de la Unió Europea hauria de ser un altre criteri a considerar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!