Una incerta glòria, un vint-i-sis d’agost

«la bóta del poble era un gran bocoi que hi havia a l’entrada, sota l’arc de l’escala, sempre ple de vi perquè tothom qui volgués entrés a beure’n; que en aquells temps les portes del castell no es tancaven mai ni de dia ni de nit… Al terme d’Olivel, els pobres no havien d’anar a l’asil perquè els recollien al castell, on els carlans els mantenien. Encara existeix la cuina dels pobres, que és on dinaven i sopaven.»

Incerta Glòria, Joan sales.

 

Avui hem repetit jorn, perquè el meu germà Josep tenia lliure i volia venir a plegar armetles, volia ajudar-nos. Ell sempre diu que vol ajudar-nos, que no l’avisem mai, per implicar-se més en el camp. Jo avui no volia venir, perquè ahir vaig acabar amb un colp de calor, sense aigua, i físicament esgotat, sense ganes de dinar. Però el meu germà tenia aquella il·lusió… Hem pujat pel camí de Llíria fins al camp d’ametlles de mon pare, que no fa gaire em va contar que el camp l’havia comprat el meu iaio Francesc, fa gairebé cent anys, per cent duros. Un sequelló de pedres i llosses que mon pare no transformà mai, encara se’ns fa ben difícil caminar-hi. De primer era vinya, i després, en acabar-se el raïm a Bétera, mon pare va plantar armetlers. Això ve a tom perquè mon pare, encara no fa cinc mesos es va negar en redó a vendre’l, el camp, malgrat que ens el baratàvem per un camp de tarongers. El camp no és ven, va dir. I el camp encara no s’ha venut.

Enguany els armetlers han fet una collita impròpia, desconeguda, malgrat que no havia gosat ni mirar-mels; no l’hem passat de ganxos, no li hem tirat guano, ni el vam aclarir ni res, a l’hivern. En canvi, el camp ens ha regalat una collita de goig. Així que ens hem decidit a plegar armetlers com si ens anés la vida. Un error? Possiblement. Perquè si espereu un rendiment de diner, després de la feina de batollar-les, plegar-les, ensacar-les, carregar-les, transportar-les, pelar-les i vendre-les, no us enderieu. A euro l’hora i sense comptar la propietat. Una altra cosa és el negoci de l’armetla, si ets comercial, o tens centenars de fanecades, amb les eines, la maquinària necessària i tota la pesca d’un ofici del destemps que vivim… De fet avui no pensava venir, després que ahir ja vam treballar de valent, sobretot perquè encara són verdes, i moltes encara pengen de l’arbre ben tancades, que seran difícil de pelar sense la màquina. Però la cooperativa ja no lloga la màquina i no sabem què farem. El resultat del segon dia, després d’una feinada al sol, no ha sigut catastròfic, si descomptem que se’ns ha avariat el cotxe i hem hagut de cridat la grua —pel cap baix, diu el xofer de la grua que investiga què pot tenir el cotxe abans d’enganxar-lo, teniu rebentada la bomba del gasoil, així que prepareu un cànter de vi, si voleu salvar el cotxe, o la cartera… L’amic Vicent Verdevio ha vingut a emportar-se el remolc amb les armetles plegades. El trastorn, el temps perdut, la calor sufocant d’un dissabte d’agost, i tornar pacientment a casa a dinar, passades les tres de la vesprada. A peu, sense cotxe i de bon humor.

Cal explicar quin valor té aquesta feina, el camp i el secà, l’aigua fresca, l’ofici noble de plegar armetles, malgrat tot, i saber que en comprar els torrons de Nadal a Casinos, pagaré un preu astronòmic per un producte que haurà eixit del nostre camp un jorn d’agost, d’una incerta glòria. Un segon premi l’ha aconseguit el meu germà Paco: un amic seu de Calaceit li regalarà una vella màquina pelaora, si tenim el coratge d’anar a per ella abans que no s’acaben les vacances.

—Veieu que torna, ara mateix, la bóta dels pobres!, aquella felicitat d’un detall, d’una sorpresa viva, d’una amistat, d’un viatge rellamp? Així que en la taula dels pobres, qui havia dit que plegar armetles no era un dels millors oficis d’aquestes vacances.

 

Post: ja he vist a través de Vilaweb què ha passat aquesta vesprada a Barcelona. Després del desgast, no m’he vist amb cor de baixar a València, per raons que ara no explicaré, però Barcelona, ai, ja pinta de capital d’un nou estat d’Europa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *