Un temps incert, després de la festa
Un temps incert, després de la festa. Tornem a la lectura, a les vacances de rutina, a la tria dels moments per a l’avorriment, a no fer res, a passar pel camp… He començat Incerta Glòria finalment. En poques pàgines ja saps que és un llibre que t’agradarà, ple de referències culturals, de frases de substància que mereixen encapçalar una pàgina, una crònica, un llibre, de renoms del segle XX i del XIX, així que he copiat algunes sentències de la primera part de la novel·la, i les deixe ací per convidar-vos a passar pel llibre…
La primera i l’última de les frases tenen una connexió directa, il·limitada, i lliguen aquesta actualitat que patim d’aquests dies incerts, sempre paga la pena de viure, sempre, que els que som ja ens refarem dels colps, en canvi, els que no hi són ja no podran fer res. Res de res… En canvi d’aquest passar, ens construïm tot d’inferns, com si no volguérem aprendre’n, que ens costa perquè l’edat ja no ens fa anar tant frescs, ni intel·ligents… Després hi ha les frases del paisatge, l’Aragó, segons que explica el protagonista en aquesta primera part de la novel·la, i les referències als anarquistes i al vi, els bocois, el sofre, la bóta barquera, em sembla que és la identitat pròpia de mon pare, que torna al record aquests dies que tenim tantes hores per passar per sa casa, pel corral, en donar de menjar als gats, justament avui que m’he llançat i he carretejat els cabassos, els sacs i les xarxes… Em sembla que demà passarem a plegar armetles. Ja veurem qui proveirà!
Les primeres frases…
«Quan m’he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda.»
«Aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps, no són, doncs, paisatges, sinó instants.»
«Quan cau la tarda i es mou la brisa, entre el fullatge dels xops i entre els gessamins i les mareselves silvestres se sent una xerradissa d’ocells de moltes menes: merles, caderneres, oriols, què sé jo. Al lluny, al fons dels boscos, el cucut toca les hores.»
«els anarquistes van començar el saqueig pel celler; una borratxera de macabeu i de claret, les dues varietats elaborades pels frares. Però una borratxera amb ordre: allà hi ha encara els bocois en perfecte estat i gairebé plens.»
…La frescor del soterrani i aquell perfum del vi resulten estimulants. La flama vacil·lant del gresol projecta les ombres dels bocois contra els murs de carreus grollerament escairats i recoberts de teranyines molt espesses, potser centenàries algunes d’elles. El claret, fred, molt sec i olorós, té un punt de gust com de pedra foguera i un altre punt com de sofre (això darrer li deu venir dels lluquets o palletes ensofrades amb què devien fumigar l’interior dels bocois buits abans de trasbalsar-hi vi novell, com fan els bons vinicultors)
«Que el món siga tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…»
Incerta Glòria, Joan Sales. Club editor, 17a edició. Barcelona 2017