Si l’estupidesa no té límit, on arribarà espana

No n’hi ha límit en l’estupidesa, que no n’hi ha: ho explicava en una novel·la curta Martin Amis, que la maldat és un elàstic que sempre és pot estirar un pam més, sense límit. Com d’elàstica és l’estupidesa d’aquests dies, política i dels mitjans que juguen a fer política. Espana en va plena, d’un estil de fer política i informació que un home amb el cap seré no es creuria mai. Mai. Un home podria pensar que la vergonya i la idiotesa tenen un límit, no diguem si l’home és intel·ligent. Però a espana les coses no funcionen d’aquesta manera. Per això ens trobem que els últims cinc dies, el nivell d’estupidesa excedeix, vessa tots els límits possibles.

No n’havien tingut prou amb allò de les clavegueres, ni amb els atacs a la sanitat catalana, ni amb la descoberta de les converses entre fiscals, menistres, policies i jutges… No n’havien tingut prou amb l’espionatge a polítics, ni amb el frau econòmic, ni amb els sobres i les comptabilitats, ni amb les mentides amb les quals basteixen allò que fan. No n’havíem tingut prou amb tanta torpesa com han demostrat per gestionar fins a la ruïna… Fa tanta pudor tot plegat que ens pensàvem que havíem arribat al límit. Però no. Per ells, que l’estupidesa no té límits. Aquests cinc dies de Catalunya, espana ha tornat a superar el nivell d’estupidesa informativa i política. Són d’una ideologia, d’una pasta, d’una manera de pensar i de fer que no té solució. Almenys no la té des del poder que governa, des del poder que decideix, des del poder que ordeix i gestiona una conxorxa d’inútils tan nombrosa com inversemblant.

Sembla que ningú no és capaç de dir-los prou, entre els seus, entre l’oposició política, algú amb un dit de cervell que puga fer-los veure que la ratlla de l’estupidesa els ha sobrepassat, malgrat que els alimenta, com si els agradés de conviure amb aqueix estil mediocre i ranci. De veritat que no n’hi ha ningú amb suficient ascendent per dir-los, ep, prou, per aquest camí enfonsem tothom a la misèria. No salvem ni els mobles, ni les pensions, ni els joves, no cal dir res de la dignitat, o l’honestedat, o fins i tot el somriure. I si fer l’idiota no té límit, aquella bufa espanola els explotarà i, dissortadament, ens esquitarà a nosaltres també. I ací pagarem molt alt el preu de la nostra submissió a tanta estupidesa, política i moral.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *