ERC va tenir un paper molt important en l’elaboració del Projecte de Reforma d’Estatut què es va aprovar el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya. Per tant, l'”Estatut del Parlament” ens el sentim nostre. En canvi, l'”Estatut de la Moncloa”, el què sorgeix del pacte Mas-Zapatero, el Projecte de reforma d’Estatut finalment aprovat pel Congrés de Diputats, i previsiblement pel Senat, no és el nostre Estatut. Ni el fem nostre ni ens hi sentim identificats. Ha canviat el 67% dels articles de l’anterior, fins a deixar-los irreconeixibles. Ha desvirtuat totalment les qüestions essencials de l’Estatut del Parlament: reconeixement de la nació, model de finançament, principals competències bàsiques. Hi ha hagut una “bona passada de ribot” (Alfonso Guerra dixit) fins a deixar-lo “net com una patena” com volia el president Zapatero. Per cert, aquesta ha estat la única promesa què ha complert pel què fa a la reforma de l’Estatut de Catalunya.
És, doncs, un Estatut què no reconeixem i, per tant, què no hem de defensar. És un Estatut que no podem aprovar amb un “si” en el referèndum. Tanmateix, tot el procés ens ha permès posar de manifest almenys dues coses més. Primer, la reforma federal o plurinacional de l’estat espanyol no és possible ni tant sols en unes “teòriques” bones condicions objectives. Segon, en el camí cap a l’estat català propi, només podrem tornar a plantejar una reforma estatutària si abans hi ha hagut una reforma de la Constitució espanyola que permeti l’existència d’una relació bilateral entre Catalunya i Espanya; es a dir, en un context d’un estat confederal o almenys d’un estat federal asimètric. Alguns independentistes ens diran què això ja ho sabíem abans de començar. Es cert, era una probabilitat què els independentistes, els què volem un estat català, ja ens podíem esperar. Ara bé, del què es tractava, entre d’altres objectius, és què ho visquessin, també, de forma directa els què encara no n’estaven convençuts. Perquè el què volem és anar construint progressivament una majoria social que vulgui un estat nacional català. I això no s’aprèn ni als llibres ni als discursos, sinó vivint directament com des d’Espanya ens impedeixen ser una nació, com no ens deixen el dret a decidir.
Alguns diuen que la postura adoptada per ERC és confusa, d’altres què es oportunista. Crec què no és així: és clara i està feta en una perspectiva de futur. És una opció feta per avançar en la consolidació d’una majoria social de catalanes i catalans que vulguin un estat nacional català. Per les raons esmentades abans, per coherència, ERC s’ha de mantenir ferma i no pot demanar el “si” en el referèndum. D’altra banda, com a partit de govern i que aspira a la centralitat i a aglutinar la majoria social del país tampoc ha de demanar l’abstenció. Tot i saber què hi haurà una part de la població, fins i tot alguns votants d’ERC què, tot i la seva insatisfacció i el seu rebuig a les retallades que ha patit el “nou” Estatut, es possible què escullin alguna d’aquestes dues opcions. Per tant, com a partit que aspira a aglutinar aquesta majoria social que vol un estat nacional propi, ERC opta per reconèixer la legitimitat de les diverses formes crítiques -vot no, vot blanc, vot nul- amb el text de l’Estatut reformat a Madrid i, simultàniament, per reivindicar l”Estatut del Parlament” com a expressió d’un avanç cap el reconeixement de la nació i d’una relació bilateral amb l’estat espanyol. En definitiva, com a un pas cap a l’estat català propi anteriorment esmentat. Tanmateix, l’Executiva d’Esquerra ha optat preferentment pel vot nul, una decisió què haurà de ser ratificada pel Consell Nacional un cop escoltades les Assemblees territorials del partit.
És, doncs, un vot plural, però positiu, clar i de futur. És el vot per a avançar en la consolidació d’una majoria social nacional per un estat català propi. És el vot per a avançar en la llibertat de Catalunya i en el dret a decidir el seu propi futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!