Fem o merda, espanya?

Si hom llegeix l’entrevista que fa Vilaweb al periodista de Público Carlos E. Bayo, entén què passa a Espanya en uns minuts. Són uns minuts de lectura de terror, difícil d’empassar sense tensar l’artèria o serrar els punys, per allò que són capaços polítics, policies, fiscals, advocats, jutges, periodistes, partits, empresaris, i podríem afegir equips de futbol, monarquia o ximples de les cadenes de televisió sense exceptuar-ne cap… Són hereus del franquisme legalitzat per la Transició. S’han dedicat a organitzar un estat paral·lel dins un altre estat i el resultat, com diu el mateix periodista, és una xarxa que ja tenia nom. Màfia.

No ens estranya, malgrat tanta evidència i tanta innacció de la justícia. No estranya què passa al Bernabeu, com actua un president d’un club de futbol, que va ordir el negoci Castor per robar 1.500 milions d’euros a la hisenda pública. I com els responsables d’aquella hisenda, PSOE i PP, van autoritzar l’operació: entre més lladrocinis legals i públics i no va passar res. El jugador estrella del mateix club és una estrella en el frau a hisenda, però no passa res. El PP valencià va enganyar Europa amb els comptes, però no passa res. Vam enganyar el Fons Monetari Internacional, enviant un impresantable que se suposava que en sabia de comptes, aquell Rato, però no sembla que passava res. No estranya que el fiscal general siga una empresa en un paradís fiscal, ni que els fiscals afinen els casos, ni que les empreses de l’IBEX siguen un model contra la fiscalitat. No estranya res, ni els ministres corruptes, ni que el partit del govern tinga doble comptabilitat, ni ha estranyat mai el puterio borbó, que en realitat amagava el negociot d’armes a països dubtosos, no estranyava tot d’operacions dels governs espanyols en canvi de diners reservats per enriquir-se. No estranya que els diners d’Europa s’hagen desviat a la hisenda particular del PP i del PSOE, en canvi de permetre que per les clavegueres n’hi hagués més milions d’euros que per les escoles o pels hospitals: com no estranya que diners que havien de ser destinats a serveis socials o a projectes solidaris, o a inversions en ocupació, s’amagaren en comptes particulars. El 3% famós en canvi d’obra pública és una broma de quinzet comparat amb tant com han furtat els partits del govern a espanya, d’ençà de la Transició. Ací ha robat tothom, bancs, polítics, empresaris tipus Florentino, mediocres com Aznar, Rajoy, Gonzàlez, Pujol, tothom des de la Transició i les primeres eleccions, han robat sense excepció, vicepresidents, menistres, homes i dones s’han enriquit directa i indirectament. Sense vergonya. A través dels fons reservats, de les empreses d’energia, s’han permés grans robatoris d’ençà que van dir democràcia, que per ells era com dir orgia: orgia militar, eclesial, política, judicial… Espanya era una orgia econòmica dels diners que rajaven d’Europa. I malgrat els diners, espanya és un munt de fem, ordit pels mateixos que defensen Espanya, amb la boca gran, mentre s’embutxaquen, roben i insulten la seua pròpia espanya. I encara se sorprenen que no vulguem saber-ne res, d’aquell desastre, que ells diuen espanya; s’estranyen que vulguem marxar, ja, sense esperar-nos. Sense demanar perdó, sense demanar-los permís. Perquè quedar-nos en aquest femer és admetre viure sense dignitat, ni respecte, ni ànima. Com si no n’hi hagués res més, enllà, fora d’espanya.

El pitjor no serà quant trigarem a aconseguir-ho, què passarà, de quina cosa seran capaços per impedir-ho. El pitjor és que s’hi quedarà gent honesta, sincera, en una ruïna que ningú no es mereixia. I n’hi haurà qui pensarà que allò té solució, espanya. Però no. Els fills de puta no són capaços d’admetre cap responsabilitat, ni un constipat, cap malaltia, cap ni una, de tota aqueixa immersió en la merda a la qual ens han abocat. Mentre ells continuen enriquint-se, robant i insultat la seua espanya.

Xa, per a ells. Foc a la barraca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *