Escola i emoció: l’escola pública i l’escola cooperativa
En un dels moments dels discursos, Jaume Fullana, Director general de Política educativa, va dir que «plegades, l’escola pública i l’escola cooperativa tenien la capacitat de fer una escola molt brillant i, encara més, que eixa escola que volem la podíem construir plegats.»
Potser perquè som amics, o per admiració mútua, jo me’l crec, el mestre Jaume; hi confie plenament perquè crec en la possibilitat d’aquesta escola i en la potencialitat de construir-la junts. Encara més, hi crec quan l’administració i la responsabilitat política de la conselleria d’educació és en les seus mans, entre més mans d’un equip potent i incansable.
Vicent Moreno, president d’Escola valenciana, compartia la vesprada en aquell palau dels Mercader del carrer Cavallers de València. Una joia arquitectònica de pati que va acollir la lectura de la vuitena Declaració educativa del món cooperatiu valencià “La societat necessita una escola emocionalment competent”. Ho diu Finlàndia, també. Allà fa anys que no contracten cap mestre que no és emocionalment competent. Per cert, entre els pocs greuges d’una presentació original i dinàmica, no vaig escoltar ningú que agraïra la presència del màxim representant d’Escola Valenciana, el moviment escolar més important al nostre país dels últims trenta anys. Sens dubte. I ves que ens fa cas, Vicent, i nosaltres potser que no sabem segons què del protocol. N’aprendrem.
El pati del palau dels Mercader acollí el gros de les escoles cooperatives valencianes per escoltar la lectura d’aquesta declaració il·lustrada per Menguao. I van llegir els punts de la declaració els psicòlegs de les nostres escoles, que són també principals redactors.
«L’escola i la vida han d’anar unides.»
No us llegiré tot el text sencer, malgrat que ho faria de gust mentre escolte de fons Carles Dénia i el seu Home insomne. Però sí que deixaré algunes ratlles i petges del text, perquè us vinga el deler de cercar-lo en paper i fruir-lo. És un document bellíssim, una declaració d’amor per l’escola, senzill, acolorit i sincer.
«Fóra meravellós de poder traslladar a l’escola la visió que els xiquets tenen del món i de la vida durant els primers anys. Els xiquets viuen l’escola des de l’emoció, com una aventura diària, s’expressen i mostren sense vergonya, en la seua essència més pura. Gaudeixen de la vida i aprenen i creixen compartint i experimentant, amb els altres, allò que els envolta.»
Què trenca aquesta màgia? Que els fa caure un bac? Ho sap l’escola, quan passa que, en un colp en sec, el mateix xiquet perd el rumb i s’estimba. Uns pocs xiquets? Molts? Quan perden aquella il·lusió d’aprendre? Quants? Si no detectem on, quan, com, com podrà l’escola atendre l’error… Si no sabem on ens equivoquem!
Aquesta declaració de principis, elaborada pels psicòlegs d’unes quantes escoles cooperatives, vol participar d’aquesta construcció col·lectiva de l’escola que volem. Ser capaços d’una escola emocionalment competent, que permeta desenvolupar la intel·ligència emocional de cadascú perquè cada infant o jove siga capaç de conèixer i expressar emocions: capaç de connectar cognició, acció i emoció.
La nostra introducció acaba amb unes paraules de Paolo Freire. “l’escola no canvia el món, però pot canviar les persones que canviaran el món”. Justament per això us convide a llegir aquesta declaració, i per això que l’escola i la vida han d’anar unides.
[continuarà]