25 d’abril de 2017

El 25 d’abril vam perdre la batalla d’Almansa. Explicar a l’escola que vam perdre la guerra que comporta patir una postguerra. Una postguerra no és com quedar-mos sense pati, o fer unes hores de treball social. No. Ací va haver-hi abusos, lladrocini, persecució, homes penjats de la forca, escarni a famílies, molts llauradors van haver de refugiar-se a les muntanyes i van ser acusats de bandolers, van haver-hi violacions, robatoris, i molts innocents passats per l’espasa. Gent normal i corrent, com tu o com jo. Els valencians van haver d’aprendre a conviure amb unes altres lleis, amb una altra llengua, i amb molts pocs drets. Si fa no fa, malgrat els tres segles, la cosa continua, perquè això dels drets i de la llengua (feu una ullada als mitjans), els robatoris, i el càstig econòmic disfressat de pressupost és aquella realitat. Els valencians continuem pagant delme, l’impost de l’equivalent, i rebem molles i sobres en canvi de continuar acotant el cap quan ells diuen que és llei, que ells van guanyar, i que espanya és així: si vols ho agafes, valencià, i si no vols també.

El dret de cuixa ara mateix és tan descarat, tan gros, tan pocavergonya, que uns quants comencem a pensar si això ha de ser així de per vida, aquesta rutina de parar-los l’esquena perquè ens peguen, si va en els gens, que és d’herència, rebre colps, insults i burles d’aquell costat de ponent com si no es pogués fer res més, res de res.

Avui és 25 d’abril, commemorem la derrota per renàixer, per no viure de genolls, per dir que els valencians també tenim ànima, drets, llengua pròpia, i un coratge que caldrà contagiar a una majoria. Per poder decidir si continuem pagant i rebent o ens plantem de cop i de nou: 310 anys de submissió és molt de temps. No perquè el país que ens governa és tan pocapena, tan miserable i de tan poc de respecte. Volem decidir per respecte a nosaltres mateix.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *