Ahir Sant Jordi ens vam estrenar a l’AlbaTexas

Diumenge, Sant Jordi, el camp, la motxilla matabi, l’herbicida…, arribe tard a dinar després de feinejar les últimes hores al camp, en dos dies tornarem a l’escola i gairebé que ho tenim a tocar, el camp ordenat, net, preparat perquè qualle la collita 2018. Arribe tard i no em serveixen les excuses, que no; de penitència baixe l’arròs que ha sobrat del dinar als gats de ca mon pare. Òbric les portes, les finestres, deixe que entre el sol, un dels gats, el roig més gran, se n’entrà disparat com una bala, creua la cortina de la vella carnisseria, salta el taulell i s’enfila en unes caixes de llibres i de pols que amaguen més històries que no conten aquests llibres que guarden. Finalment aconseguesc de convèncer-lo que torne al corral. Els gats es llancen al pollastre, a l’arròs, s’afarten, i es tiren per terra com si volgueren enganyar-me, però no, no m’enganyen, l’arròs de conill i pollastre era bo, realment era boníssim, l’havia fet la meua sogra, un arròs de conill i pollastre en cassola, perquè encara no ens hem atrevit a fer la paella de cada diumenge. Ja vindrà el moment, n’hi haurà més diumenges, supose, i més ànims. Engegue la televisió, només per comprovar que funciona, funciona, torne a apagar-la, trec l’endoll i el cable de l’antena i els deixe a terra on eren de bon principi. Mire el correu, sobretot són factures, n’hi ha una factura sobre productes del camp, la primera que caldrà comptar i pagar sense mon pare, torne al corral, els gats han desaparegut, de segur que són per les cambretes o per les teulades, fa bon sol i ho aprofiten. Tanque les portes del corral, tanque les finestres, passe els forrellats, tanque la porta de casa, gire la clau.

Unes hores després Empar i jo baixem a València amb les amigues, ens estrenem a l’AlbaTexas, el cinema dels valencians, apenes fa un parell de mesos que els han estrenat. Aquestes sales de cinema proven de portar la normalitat a València, però serà difícil. Si no és negoci, caldrà veure quant durarà l’experiència. Hi ha unes quantes frases a les parets, Billi Wilder, Chapin, Allen, en valencià. Fem un café i cinc infusions, a la cafeteria. N’hi ha poca gent. Una tranquil·litat que és un regal, la poca gent que n’hi ha parla en un to baix, gairebé sense volum, com si no volgués destorbar. N’hi ha pocs i ens coneguem, xa. Hem comprat entrades per al Capità fantàstic, algú ens havia dit que riuríem. Ja us avise que he rigut poc, que he viscut bastanta tensió, malgrat que trobe que és una bona història, o és una història amb molts històries de gran calat, i molts dubtes. La pel·lícula és en versió original, subtitulada en un valencià correctíssim. Sort que entenc algunes frases en anglés, i em felicite, sobretot de poder gaudir del cinema en la seua llengua original. Quina sort no haguéssem tingut si això hagués passat fa quaranta anys o més. No només sabríem més llengua, comprendríem amb major objectivitat el món, sens dubte. I l’escola tindria molta feina avançada, abans d’obrir cada dia. I aquest regal de l’Albatexas no sé si el sabrem aprofitar com cal, els valencians, perquè només d’atendre la fonètica, el text traduït, la llengua original, siga quina siga, ja pagarà la pena la pel·lícula, qualsevol pel·lícula.

Sí, era Sant Jordi i aquest Capità Fantàstic és un homenatge als llibres i al coneixement que hi ha als llibres: és veritat que no podem viure “només” d’allò que hi ha als llibres, però com ajuda, caram. O d’una altra manera: sense allò que n’hi ha als llibres, tampoc no podríem viure. En una de les escenes d’aprenentatge de la família, una de les joves llig “els germans Karamàzov”, m’ha fet pensar en la tria de llibres de Jem Cabanes, hui que era Sant Jordi, perquè ell sempre el posa com el gran llibre, al capdamunt de tots. Però n’hi ha més homenatges als llibres, en aquesta història, i ens ha agradat de venir a València, fer aquests vint quilòmetres de baixada a la ciutat per descobrir aquesta nova oportunitat per als valencians: cinema en versió original i subtitulat: això t’obliga a llegir, a entendre, a escoltar llengües, a recordar quan érem més joves i baixàvem a València a trobar pel·lícules diferents. Aquestes d’ara són de reestrena, a tres euros, sis euros el tallat i les cinc infusions, un regal per tanta cosa com ens han oferit avui, dia de Noam Chosky. O no era aquest dia?

Un pensament a “Ahir Sant Jordi ens vam estrenar a l’AlbaTexas

  1. Llarga vida a aquesta experiència comunitària d’alta volada comandada per Ventura Pons. A Barcelona, l’èxit dels cinemes Texas és total. Espero que passi el mateix a València. La VOSC és una opció fantàstica i normalitzadora.
    Bona Diada Nacional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *