Mon pare, si això és una conversa
Mon pare es diu José Dasí Boví. Dasí és el llinatge de Francisco Dasí Palau. Mon pare diu que Dasí ve d’un embolic del marqués (Vicent Dasí era sinyor de Bétera i marqués de dos aigües) amb una criada del Mas d’En Conill, no ho recorda bé, potser que siguen els Asturis, afig (en referència a les sinyoretes d’Esturis). El iaio Francisco va treballar pa les Carreteres; repartia llet de jove, anava amb una vaca pel poble repartint llet. Tota la vida ha sigut de Bétera, de la família dels ‘Rubios’ (això no li ho havia escoltat mai), tenien terra, de casa de llauradors, però tenien la terra arrendada. Mon pare diu que el iaio no sabia de llaurador. Era el besavi qui era carnisser al barri vell, a la casa on vivien després l’oncle Vicent i la tia Sabelín.
La meua iaia era Maria Boví Izquierdo (la mare de mon pare), però jo ja no la vaig conèixer. Son pare havia vingut de Paterna i s’havia instal·lat de carnisser en una casa de pallús i fang, ves si era vella —mon pare riu en recordar-ho. Dels corrals, el iaio va fer no sé quantes cases. Tenia una pistola de sis tirs, però es rovellà. D’aqueixa pistola no me n’havia parlat mai, pare. Un any, el iaio va emprar cinc duros per poder pagar la contribució, perquè havia arrendat molta terra i no tenia com pagar els impostos. Teníem carnisseria i dues parades al mercat, als porxets. Després es dedicà a comprar ovelles. Va llogar un pastor de Llíria que tenia vuit anys. Un sagal. Amb el temps el pastor es va posar malalt i es va morir.
La rama Boví de Paterna, la de la meua iaia, mare de mon pare. El tio Rafel, pare dels bovins, portava el ramat. Boví és un llinatge que ve de Paterna. El tio Joano i el tio Pepe compraren camps a la Providència. Les Carreteres eren cosines del iaio, també eren carnisseres, que anaven a Rafelbunyol a per mig corder per a despatxar-lo a casa. A casa ens dedicàvem al formatge fresc, sobretot de panet, que féiem amb aquells motlles de fusta que encara conservem, formatge del dia, el posàvem en salmorra i agafava aquell tast de sal.
Entre els corrals, vam fer-hi un refugi per quan vingué la guerra, perquè la terra dels corrals era tota argila i el forat es feia fàcil. La tia Victòria era la dona del tio Pepe. El tio Sento feu dinerets, perquè portava camps arrendats; arrancaren garroferes i feren vi. I feren diners.
El iaio Vicent, ara parla del meu iaio de part de ma mare, havia sigut llaurador tota la vida. Tenia molta terra. Sobretot tenien vinya, feien moscatell. Van plantar tarongers de sang, doble fina, però queia molt de l’aire. I ho van arrencar tot. Van plantar moscatell, i un any van arribar a fer 42 botes de vi de vuit-cents litres. A casa, ara torna a referir-se a la casa dels pares de mon pare, entraven els carros per la casa del costat, perquè hi havia trull i celler.
A casa vam arribar a ser-ne onze germans, i en vivírem nou. Mon pare no anà mai a escola. Anava a casa d’un mestre que era coix que vivia al carrer de les Oliveretes, allí on vivia Camisa. Pagava un duro al mes perquè m’ensenyaren a llegir i a escriure. Als vuit anys ja anava de pastor per al tio Pepe, el germà major de la iaia. Tenien ovelles pa munyir i fer formatge. La regla era portar-ne unes setanta ovelles en el ramat. Una vegada, d’una patà d’una ovella en un camp de cebollí, haguí de pagar una multa de deu pessetes. El tio Nardo el major em va denunciar, que l’ovella havia xafat un camp que no tocava. Un duro per als amos del cebollí, i un duro per als pèrits. A Bufilla era tot horta. Al Pla es plantaren els primers tarongers de Bétera. Mandarins més vells que la tos.
El tio Fèlix el farguero no podia veure un corder, ni el tio Parrella (eren cunyats), quan veien els corders els dimonis se’ls enduien. Eren llauradors i els ramats no els volien veure. Els diumenges, tardet, aprofitàvem per passar els borregos per dins els tarongers vells, si no ens veien… El terme es repartia en quatre quartos, les Mallaetes, el Mulló, Camarena i el Pla.
Quan venien els aragonesos, de Ceredilles i Monteagudo, venien dos ramats grans, criaven els corders i s’estaven ací mig any.
Quatre nits i tres dies… Miguel Marqués i jo (mon pare) van baixar amb dos ramats de més amunt de Terol. Als dotze anys ja llaurava amb haca. La primera mula, molt guapa, se la quedaren en Montcà (Montcada de l’Horta). Encara trobaria la casa que es quedaren la mula. Després compràrem una haca de Pamplona per dos-cents duros. No, primer en compràrem una negreta que costà noranta duros, Després comparen un cavall roig.
El tio Sento tenia tres germans, Rafel, Sento i Pepe. Sento era mig volaoret, i se n’anà a Amèrica. Vingué poc desmaiat! I ple de polls. Dormia en les bajoqueres.
El tio Rafel no se n’anà mai de casa. Era un visca la maedéu. No tenia ni faena ni jornal. Tots tres eren bevedorets de vi. Això ve d’herència. Féiem vi, perquè teníem vinya, i els agradava beure. El iaio Francisco va comprar els corrals de la casa on vivim ara, fa més de 100 anys. Quan es va casar amb la iaia Maria.
Si hagués tingut més temps t’hagués contat més històries, però només he fet noranta-cinc anys.
—Mon pare, jo voldria ser un home com vosté!
(l’última conversa llarga amb mon pare, d’un tros, com ell ho explicava, passant els temes d’un a l’altre, sense interrompre’l).
Preciosa: com un quadre impressionista que té una pinzellada ací, l’altra allà, i quan ens distanciem veiem el quadre sencer que té sentit.
Com la vida mateixa, plena de complexitat i caramulla de petites històries que només tenen sentit dins del fil conductor que és la vida.
Una abraçada ben forta