Cinquanta-set

A trenta-set de mon pare: que em diu que no que no puc fer-ne tants, que no sóc tan vell, que ell només en té noranta-quatre, que no pot ser que jo en tinga tants. Ja ho dic públicament, que faig anys, avui. En vida vostra. El dia del natalici, que ho puguem dir, per molts anys, malgrat que els pares, això, no tenien costum de celebrar-ho. El sant, sí, però el natalici no els deia res, sinó que sumaven més anys, poca cosa més. El meu germà sí que ho compta, cada any, diumenge recordava que el tio Vicent, el germà de mon pare, va morir amb quaranta-nou anys. Joveníssim, encara que jo recorde el dia, el patiment, i a mi em semblava aleshores un home gran. Però no. Mon tio Paco també morí jove, amb cinquanta-quatre anys, crec que va dir el meu germà. Mon tio Paco tenia els ulls rojos quan bevia, però quan anava seré era un bon home. A mi també em semblava un home molt gran, de cinquanta i pocs… Un dia era a cal tio Fitxa mirant els futbolins i ell hi va entrar i va anar directament a la barra. Jo era un xiquet però el vaig veure de seguida, i ell també em va veure, aquell dia tenia els ulls de la sang, molt rojos, i no em vaig atrevir a dir-li res, i encara em pesa aquella mirada, després de tant de temps, la meua por, perquè no vaig poder dir-li res. Ma mare prompte farà dos anys que va morir, tenia noranta anys. Encara avui la trobem a faltar, moltíssim, cada dia. El tio Vicentico, el seu germà, també morí jove, mentre dormia. Els anys és per explicar-los, o per comptar-los d’un colp. Jo em recorde de més jove, supose que serà una sensació comuna, em veig una imatge ara mateix representada, baixant amb la bicicleta al mercat, amb la cistella de la carn, i malgrat que em costava llevar-me, em dol de no poder atrapar aquell temps. Hi pense sovint això, el temps que ja no vindrà, potser que siga fer anys a partir d’un moment, quan el dia ja no ens sembla tan festiu, que et comença a doldre’t, a fer-te mal tot el cos. Potser t’has refredat, potser la grip, o el virus eixe que corre… Una mel, és el temps, que et fa mal, molt de mal, sobretot si comences a recordar tot allò. Aleshores els aniversaris no pesaven tant, malgrat que tenien una brillantor. Els amics, una coca, a casa hi havia molta faena, així que no hi havia temps per segons què, i anàvem fent, com molts altres que també anaven fent. Avui m’ho ha preguntat la mestra Amparito: quants anys faràs demà? Cinquanta-set. Tants! Sí, justament, tants. Perquè tot allò ja no vindrà, ho celebrarem. Home, supose que ens quedarà un altre món per envant. Per cert, acabe de llegir el magnífic conte ‘El coronel Chabert’ de Balzac. Balzac va viure cinquanta-un anys, però René Le Henaff, que en feu la pel·lícula, en va viure cent quatre. Si pensàveu a dir-me res, a ser els primers, no us escarrasseu, l’ordinador ja ha tret pit i m’ha etzibat feliç aniversari, aquest model castellà de creure que els anys es poden felicitar. Gràcies, de tota manera, en vida vostra. Que ho puguem veure.