València creix cada dia
València creix. Lentament segons unes quantes veus (els damnificats de la RTVV, que som tots els valencians i uns quants treballadors), amb excessiva permissivitat (n’hi ha himnes que són una ofensa, davant el robatori), amb una visió poc trencadora (encara el tuf franquista, espanyolista tan notori). Però també hi ha una idea possibilista, de consens, del poc a poc, de no espantar una majoria, de convidar a entendre la necessitat que els valencians ens guanyem cada dia la idea de ser valencians. M’ho explicava un ex-alumne al parterre, ho expliquen uns quants polítics amb responsabilitat institucional, hi confia un ample espectre nacionalista valencià-català, en evitar llançar foc amic. El país està tan malmés que cal refer-lo gairebé tot, sense renúncies, o renunciant al mínim possible. SI tenim temps de construir una base sòlida, tampoc no caldrà posar-nos límits a l’horitzó, però és que venim de molt avall, gairebé de l’infern. Sense finançament, sense mitjans públics, sense una consciència social majoritària de sentir-nos valencians exclusivament, sense l’entrenament necessari per reivindicar la llibertat de decidir amb possibilitat de vèncer, encara…
Un pensa en els pobles, en allò que passa cada dia, i hom pensa en València, però també en Alacant, uf, hi ha indicis, i gent preparada, i joves amb un coratge que no afluixarà, però queda molta feina per envant. I pedagogia. Malgrat que l’horitzó és la independència (la idea d’espana és una cosa antiga), caldrà algunes escales en el viatge. Almenys mentre la festota de disfressar-nos de moros i crestians (el perpetu carnaval valencià de disfressar-nos sempre per no dir qui som) siga majoritària a la idea de reivindicació i de major dignitat. Sense desànim, sense defallir. Per fer i per construir, ves, ara que ho sabem…