24 hores intenses per canviar la cultura

mariajoseL’escola ha de canviar la cultura. És la frase principal en el discurs de Maria José Díaz-Aguado, que diu que no inventa res de nou, que la idea és de Sòcrates, però que som lents, molt lents, els homes, i per això encara ens esforcem: canviar la cultura des de l’educació, quin repte tan gros. ‘Canviar la cultura’ en un estat tan immòbil, pedregós i desigual, després de tants segles? Difícil, sí. Però difícil no és sinònim d’impossible, perquè d’una altra manera l’escola no tindria il·lusió, ni coratge. Així que, una altra idea honesta de la professora Díaz-Aguado em va colpir: el professorat és imprescindible en una societat que vol avançar. Sense dipositar-ne tota la confiança, tota, el canvi no serà eficaç. Així que, particularment, sé que no ho deixarem de provar, des de l’escola, des de l’educació en general.

Maria José Díaz-Aguado ha coordinat una investigació sobre violència i assetjament escolar en la qual han participat més de 40.000 informants. La xifra ens obliga a respirar. El treball és immens, hi ha participat una gernació de professionals: més de quatre-cents equips directius, més de 23.000 adolescents, famílies, mestres… Els resultats de tot plegat són d’impacte, d’impressió. No només perquè ens retrata i ens descriu una societat determinada, una adolescència en risc, amb un índex molt baix de joves capaços d’aturar accions de violència quan la tenen davant dels ulls (els adults en això no som gaire diferents), sinó perquè els models que la pròpia escola reprodueix, en la seua majoria, són els d’amagar el cap. Milers de mestres amagant el cap?, veieu la imatge?, la imagineu només? En general, el sistema mira en un altre costat, davant l’agressió. I aqueix comportament no és casual, ni improvisat: el veiem cada dia al nostre voltant, en els entorns més propers, en els mitjans, en la política de vertigen d’aquestes setmanes o mesos.

Potser que tenim un estudi d’una potencialitat poc valorada. Molt poc, realment. Tan rigorós i tan sobri que pensar-ne ja ens fa mal. Per això els mitjans no se’n fan ressò. No en fan cas. No volen saber-ne res. Ni els mitjans, ni els polítics miops. Ni molts equips directius. O potser és que no sabem com actuar. La qual cosa representaria un punt d’inflexió positiu. Perquè del no saber a voler aprendre’n només hi ha una passa: la voluntat. I nosaltres som mestres. I als mestres se’ns suposa voluntat. Malgrat el sistema i malgrat tants caps enterrats en terra.

Encara davant una anàlisi i una descripció tan contundent —l’estudi és el resultat d’anys de treball—, encara de major interés és que l’equip que ella coordina, des de la Universitat Complutense de Madrit, ha elaborat un decàleg d’acció, de resposta, amb capacitat suficient per fer un tomb real a un model de societat d’un risc elevat, almenys pel que fa al grau de violència que vivim a l’escola. I al carrer. I a casa. I ací tenim la primera pedra després de la voluntat. Un Pla. Si tenim l’anàlisi, tenim els mestres, tenim la voluntat i un Pla, només necessitem posar-nos.

En 24 hores intenses, Maria José Díaz-Aguado ha fet tres conferències al País Valencià: a Alacant ha inaugurat el curs escolar convidada per la regidoria d’educació; a València, una editorial de pes li encomana que alliçone els autors de llibres de text en l’aprenentatge cooperatiu. A Aldaia convida l’escola, l’ajuntament, els serveis socials i la pròpia policia a treballar en equip, coordinadament, per convertir-se en ciutat educadora. Imagineu Aldaia, però també Alaquàs, Picanya, Torrent, Xirivella, València…

L’educació és la clau, contra l’assetjament, contra la impunitat de la violència, perquè té l’autoritat moral d’obligar el sistema a canviar, perquè ningú no mire en un altre costat, perquè cal intervenir des del primer signe o símptoma violent, contra el matonisme estructural que vivim, contra la passa del masclisme imperant, en favor de l’empoderament que permetria que cada persona, homes i dones en el sentit moral, fóra ama del seu futur… Ens cal una societat educativa, coordinada, capaç, si volem canviar la cultura que desencadena la violència. I l’escola, segons la professora Díaz-Aguado, és l’eina més poderosa que tenim per canviar. No serà fàcil. Gens ni miqueta. Perquè la intensitat de 24 hores no són suficient. Cal més difusió, major implicació, una democràcia de veritat… I un programa de televisió en horari d’audiència màxima per aquesta dona.

Sòcrates ja sabem com va acabar, d’escarnit. Malgrat que tothom hauria de llegir Sòcrates, n’hi ha que no saben que era jugador de futbol, un bon jugador de futbol. I filòsof. I ves a saber quantes coses més. A veure si tants segles de coneixement, ens serviran per a canviar radicalment. Per a canviar la cultura. Almenys d’una majoria.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *