El decret valencià de llengües (3)

Ho he dit en alguns apunts i en un congrés d’educació estatal, enmig d’un públic divers. L’objectiu és aprendre llengües, com més llengües millor, sense subterfugis ni trampes. Si tenim en compte la situació valenciana, d’un desequilibri tan visceral com evident, calen accions de compensació. Imagineu-vos una balança de dos plats, si en un dels plats n’hi ha un cos de 100kg, a l’altre costat en caldrà una suma igual a 100kg, repartits amb un, dos, tres o més cossos. Quantes llengües volem ensenyar a l’escola, els valencians? Una, dues, tres, quatre? L’una, el castellà, ja pesa cent quilos, exactament 100. Perquè puguem compensar aqueixa solidesa, caldrà anar afegint a l’altre plat de la balança tantes llengües com decidim, políticament, carregades cadascuna amb el pes necessari que, amb la suma, pose l’agulla enmig de l’equilibri lingüístic desitjat. Això és: dibuixar com lastrem d’activitat, hores, recursos, metodologies i intel·ligència cada llengua. I si l’objectiu és saber-ne quatre, per exemple: castellà, valencià, anglés, francés o alemany, per dir-ne quatre, comencem a posar pes a cada llengua i a cada plat.

En un plat hi ha el castellà: és una llengua dominant i amb dominància política. Té les lleis, la justícia i qui imparteix aqueixa justícia (jutges, advocats, fiscals, notaris, passants…), té el cinema gairebé al 100%, i les TVs, i les publicacions de quiosc, i les publicacions d’una majoria de facultats, i els còmics, i els dj’s de discoteca, i els consultoris de dentistes o de medicina general, les publicacions d’entreteniment a la perruqueria, incloses les de gossos, té les instruccions de tots els aparells de mediamark, o Miró, o Broseta, o les d’IKEA, lidel, makro, carrefour, etc, tenen els crits del entrenadors de futbols de totes les categories, cada dissabte, sí, i els animadors de curses, i els animadors de concursos, fins i tot els jocs de taula… Aqueixa balança pesa 100 quilos exactes, amb una llengua sola. Tots els jocs sense excepció de Game, de totes les plataformes, les col·leccions de cromos, els diaris en paper… Com haurem de vestir les altres llengües, en l’altre plateret, si volem compensar, equilibrar, donar les mateixes oportunitats d’aprendre, per exemple el valencià i l’anglés?

Dons, traient tot l’horari lectiu d’una de les llengües dominant i repartir-lo sobre les altres dues. O tres. Almenys el temps necessari per equilibrar allò que aprenen els alumnes, si volem que aprenguen llengües correctament: encara així, al pati, entre classes, a l’entrada, a l’eixida, i en les activitats de lliure disponibilitat, els alumnes, petits i grans, ja trien encara una llengua de comunicació dominant.

Encara més, per a molts milers de valencians, l’escola serà l’únic espai on escoltaran i parlaran valencià i anglés. Castellà, no. Castellà l’escoltaran durant moltes hores del dia arreu que siguen.

I això era una de les propostes de la Unitat de llengües de la Universitat de València. Que no era ni descabdellada ni venia despullada de sentit científic. Almenys a primària, fóra un dels itineraris principals per aprendre llengües amb igualtat de condicions entre els valencians.

L’escola bàsica no hauria de posar més pes sobre el platet monolingüe. La resta són pedaços i desequilibris. Parlem-ne. I prepareu tot l’esparadrap de les farmàcies i la cinta aïllant de les ferreteries.

2 pensaments a “El decret valencià de llengües (3)

  1. Una experiència personal i familiar: la meua família, sóm residents a Alacant, ma filla i mon fill, han estudiat a la “línia valencià”, en teoria una línia d’immersió (en la pràctica, com vos podeu imaginar, dista bastant d’això) fins l’ESO, desprès al batxillerat el valencià desapareix excepte l’assignatura. Parlem valencià a casa. Al carrer ja podeu imaginar quina és la presència del valencià, testimonial. Resultat: els meus fills dominen el valencià. Tot i això, la resta de companys d’ells, ja no podem dir el mateix. Tenen un nivell bastant bo a nivell gramatical, i fins i tot comprensió i expressió escrita, però a nivell oral tenen dificultat en mantenir una conversa en valencià, fluida i amb correcció gramatical. Què passa amb els alumnes que no han anat a la línia?. No cal dir que no arriben a un nivell ni aproximat al que tenen en castellà. Per a mi queda demostrat que sols una immersió lingüística pot garantir el valencià a nivell similar al castellà. El PP va llevar “la línia” d’immersió. Ara amb el govern esquerrà es proposa un complexe sistema de línies (6) cap de les quals restaura la immersió i, a més a més, no elimina l’exempció a les zones castellanoparlants. Tot i desprès de reivindicar una educació “en valencià” mentre estava en la oposició.

Respon a Tu cara me suena Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *