El decret valencià de llengües (2)

El valencià som l’únic país del món occidental, no sé si exagere, que una família pot decidir contra l’escola, en negar-se que el seu fill aprenga una de les llengües. Justament la llengua més genuïna del país. Genuïna o no, la família és la primera a pensar en categories, principals, secundàries, últimes, sobreres… A pensar en llengües de primera, de segona, de tercera categoria… Malgrat que, com diu Carme Junyent  en un article que us recomane de llegir “La lingüística europea ha maldat de totes les maneres possibles per trobar llengües subdesenvolupades o, si es vol, per demostrar que les europees són les més perfectes de totes. El fet és, però, que mai ningú no ha pogut demostrar que hi hagi una llengua millor que una altra i això ens demostra que les llengües són com són més enllà de la voluntat dels parlants.”

Per tant, aquesta voluntat d’una o més famílies contra el coneixement dels seus fills fóra similar a acceptar que una família es presentés a l’escola i digués, amb contundència:

—Al meu fill no vull que li ensenyen matemàtica.

Sí, això és efectivament el que passa ara mateix, i el que sembla que el decret valencià de llengües que entrarà en vigor l’any que ve, no resoldrà. Au, doncs, caldrà conviure amb escoles fonamentalistes, mentre els pares tinguen autoritat per rebutjar una part del coneixement present i futur del seu fill. Fóra com dir:

—Vull que el meu fill siga analfabet perpetu. Com jo mateix.

Doncs, au, respecte per la voluntat analfabeta d’uns quants homes que es diuen pares.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *