Viatjar, desfer un camí: aigua

aiguaaBordeuA Bordeu hi ha un joc d’aigua que és una font en terra que ocupa centenars de metres quadrats. Tothom hi juga. Grans, xiquets, joves, homes, dones, blancs, negres, crestians, musulmans, ateus, d’esquerres, de dretes. Capitalistes, anarquistes, fins i tot els valencians hi juguem. Ací hi ha un riu davant el joc que és d’impressió. El Garona, comprat amb els rius valencians, no és poca cosa. A València hi hagué un temps que també, hi havia un riu. Més petit, menys bufó, més expremut, que travessàvem amb les mares, en passar el pont de fusta. Recorde que aquell riu petit, davall el pont, m’impressionava, sempre. Les canyes, els arbusts, les parets del pont, els ulls. L’aigua. Però a València, els feixistes, també ens van traure el riu de la ciutat. I ens van traure l’aigua. I l’ànima. Els feixistes són això, lladres d’ànima, de rius i d’aigua; lladres de vida i de llibertat.

Ens hem passat molt de temps, Empar i jo, davant aquest joc, admirant-nos, com fruïen els xiquets, sobretot els xiquets, amb l’aigua. A Bordeu. No me’n volia anar, perquè això representava que tornàvem, a l’hotel, a casa, d’un viatge que també és aigua. Una admiració. Una enveja. Però si gireu la vista a la plaça, als edificis, les fonts, els carrers, els tramvies, aleshores l’enveja és infinita. Perquè veus la ciutat, la bellesa, el patrimoni, i com vam ser d’irresponsables, els valencians, amb la nostra ciutat. Bé, sí, només que fóra un joc, i un retorn a la rutina, acabar les vacances. I que allò irreparable hagués estat un malson que, en despertar, desaparegués per sempre. Però… Jo ja sabia per què no m’agrada viatjar, que és en aquests detalls que els retorns es tornen impossibles, il·limitadament inabastables.

Bordeu, com es deia aquesta ciutat en català clàssic, m’ha agradat. Entre més defectes d’aquest viatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *