Ulisses20

Com recordava aquell escriptor que llegíem de joves, Cortázar, en els aires francesos et pots trobar de tot. I t’hi trobes de tot. Gernacions, gentades, poca gent, molta, en la seua majoria francesa. I ves que els “aires” francesos em perden. Sobretot per la netedat, però també per l’amplitud, els serveis i el respecte a aquests espais del viatge, si és que el cotxe és el mitjà. Per als francesos l’és, el cotxe o la caravana. La caravana és un món, i cada any em sorprenc, cada any que puge. Ah, dic, com m’agradaria de conduir una caravana en les properes vacances que vaja pel món. Amb una caravana seria capaç d’arribar fins a… No m’atrevisc a dir fins a on. Però és un desig, conduir-ne una. No qualsevol, eh, que amb l’edat un home agafa segons quins privilegis. Cortázar parava en aquests aires i parlava bellament de la cadires i de les hamaques florides. De segur que deia més coses, com per exemple que, per ell, el viatge era anar d’Aire en Aire. L’envege, li envege l’objectiu. Ara recorde això, justament, i que ell havia triat París per viure. No havia triat madrit, ni tan sols barcelona, no. París, França. Vet ací, i jo li envege la tria, per com la cultura habitual és tan diferent, tan cultura, i un turisme cívic que no és a Benidorm, o a Cullera, o ves a saber, al sud. Hi ha grans aglomeracions, ací, peregrinacions bèsties, que demanen de fugir ràpidament —le Mont Saint Michel, per exemple—, però ni així són tan penoses o ingrates. I són netes. Netíssimes, tret d’algunes excepcions. Allà, en canvi, on nosaltres residim, passa el contrari: la netor és en comptagotes, i la brutor penosa i ingrata. Ja entenc per què Cortázar o el meu amic Jano, van decidir de quedar-se a viure ací, a França, a Normandia, a Provença, a Occitània… No hi ha comparació possible, malgrat que puguen eixir els de la rata, l’àliga o la lleva feixista de torn. Ací hi ha cultura majúscula en el viatge, en els aires de repòs, en el paisatge, en el camp, fins i tot en el mirar de les vaques, hi veus respecte i cultura. Digueu que sóc maniàtic, o una cosa pitjor. Tinc enveja. Els tinc molta enveja, als francesos, a aquesta grandesa per allò seu i per ells… Sí, sí, ja sé que n’hi ha un miler de defectes, que ja ho va dir mon pare: “esta paella té més de cinquanta defectes, però és bona!”.

Vaja, amic Aparisi, que viatjar per frança és un regal. Un goig que paga cada any la pena. Si t’hi fixes en la foto ampliada, veuràs que un miler d’ovelles no poden estar equivocades. Ni un, ni dos milers. Per cert, ja tenim reservat l’herbero?