Viatjar, desfer un camí: morts

vaquesdeculNo tots els morts són iguals. Ni  els viatges són igual, ni els dies del mateix viatge ho són, d’iguals. Ni les vaques, quan són de cul, són iguals.

Els homes vius o morts mai no són iguals. Que són diferents ja ho sabem, però iguals, caguenlapena, tampoc.

Continuem la nostra estada a Normandia, avui a Omaha, a la platja del desembarcament que va alliberar Europa, i es va oblidar dels catalans i dels valencians. I dels bascos. I dels espanols… I ves que nosaltres teníem gent a la resistència, però ens van oblidar. Espana, que és on veritablement va començar la segona guerra mundial, va ser un pessebre a banda, oblidat de tothom, on encara mengen franquistes, feixistes, requetés o beats. Avui hem estat en aquell cementeri americà tan singular on n’hi ha milers de joves enterrats, en una memòria d’impressió, d’impacte, un espai conservat fins a l’extrem. Pels morts. Pels seus morts. Gairebé igual que els nostres morts, xa, que encara no podem reconèixer, ni arreplegar, ni recordar, ni commemorar. Perquè els nostres, malgrat que també van deixar la vida per la llibertat, continuen abandonats de la mà de déu i del dimoni. Ni respecte, ni cerimònia, ni res. Ací encara governen els hereus dels assassins, feixistes confessos, encara governen fills i néts còmplices d’aquella barbàrie, nazi-franquista, i ací els morts no valen un quinzet, mentre a Normandia aquells morts impressionen, de respecte, de cerimònia, de mort. Quan són dos quarts de tres, disparen dos trets i s’escolta la campana i l’himne pels morts, i el silenci, entre les creus cristianes i jueves, entre les tombes, és brutal. Joves que apenes si tenien vint anys, van venir a salvar Europa. Ací, en canvi, els nostres joves van ser abandonats, afusellats, empresonats, exiliats, i encara dura, la vergonya: el franquisme, la monarquia, fraga, el pp, tota aquella herència feixista encara és en les maneres, en la cultura, en el poder, en el comerç, en l’escola, en la banca, en el futbol, en la premsa espanola, en la capital que ells diuen madrit, com una repressió continuació il·limitada d’aquella guerra mundial que va començar a espana l’any 1936. Que als americans ja els convenia el pacte miserable amb Franco? Que al psoe-pc ja li convenia el pacte miserable del 1976? A molts els ha convingut aquesta vergonya que ens governa, pirineus avall, des de 1936. I d’això són les grans diferències d’un estat en caiguda lliure, en decadència contra la resta d’Europa i del món.

Els viatges també tenen això. Conèixer i emocionar-se. I comparar. El respecte d’uns quants indrets a Europa no el trobes sinó en comptagotes, a casa nostra, i només si els hereus pocavergonyes no han ficat les mans.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *