Viatjar, desfer un camí: Almenara

tarongesAlmenaraN’hi ha que els agrada viatjar. N’hi ha que els agrada molt, moltíssim, viatjar. A mi no em cerqueu per aquest deler. Potser serà exagerada, l’expressió, però viatjar ho trobe cansat, cansadíssim, que no sé si em compensa tant d’esforç, eixir al món. Eixir del món que habitualment visc durant tot l’any. Enguany hem triat venir al nord, a Normandia. Malgrat que jo hagués preferit de ser a Bétera, anar al camp cada dia, veure si sóc capaç de tenir cura dels tarongers, posar-ho a punt i al dia, i encara tenir temps per llegir, per continuar llegint uns quants llibres començats els primers dies de vacances. Això, llegir llegir, si ets de viatge, és molt dificultós, tan difícil com viure descansat durant les vacances, si viatges. Bé, entenc que n’hi ha gent per tot, com n’hi ha gent que li agraden els espinacs. Fins i tot n’hi ha que es deleixen per totes les verdures, les verdures ecològiques o les bio-verdures, que n’hi ha gustos per tot, però viatjar no és la meua passió. Després de cinc dies pel món estic derrotat. Cada nit arribe derrotat a l’hotel on ens hostatgem. Empar diu que es troba preocupada, de tan cansat com em veu. “Estàs com apagat”. Apagat, no, estic mort, per culpa dels viatges. No parem, agafem el cotxe i fins allà, i després fins en aquell punt, i fins a l’altre. Entrem, comprem, mirem, tornem a comprar… No parem, nosaltres, el cotxe la nevera, el gel de la nevera perquè l’aigua i els altres refrescos estiguen frescos. Home, sols d’aigua no s’ha fet l’home, això almenys, el viatge m’ho compensa. I ves que hi ha coses que m’agraden, dels viatges, algunes descobertes o detalls. Per exemple, a Pont l’Évêque em van impressionar els impactes de les bombes contra l’església. N’hi ha fotos pel poble abans i després del desembarcament aliat. I un segon detall: en una fruiteria exposada al carrer vaig trobar taronges d’Almenara de nom ‘Toi et Moi’. Iiie, paraula. Les taronges eren envoltades amb un paper blanc de seda amb el rètol ‘Almenara’. Són aquests detalls que em fan passable de viatjar. De fet això dels detalls m’agrada tant que, després, m’apenedesc de no ser-hi més temps, per agafar aquella taronja d’Almenara i, després de pagar el preu convingut —gairebé 5 euros el quilo—, tornar-les al seu poble, pobres. No sé si les taronges seran per això, per tornar-les, o per viure aquest malviure de viatjar pel món. Del preu i de com les cobren els llauradors, ni parlar-ne, en aquest viatge, no. ja tenim prous patiments, els homes.

Per sobreviure alguns moments del viatge parem en els Aires francesos, una mena d’espai de repós de carretera tan farcit de serveis, d’arbres, d’ombra, com no en trobaràs cap al sud, en passar Pirineus avall. Avui he trobar un altre detall a Rouen que m’ha agradat molt, moltíssim, sobre un professor de filosofia que es va passar dos anys ensenyant en aquesta ciutat. Però això ho he descobert després, quan ja havia deixat la ciutat i cercava que sé jo —Empar volia que arribàrem a can Monet, a Giverny—, a fer la mà dels impressionistes. Sí, n’hi ha molts d’impressionistes, en aquesta part del nord normand. Al carrer, als museus, a les cases d’informació del turisme, als jardins, a les esglésies, als papers que agafes en aquelles cases que et miren com et miren, perquè van fins els ous, de rebre gent que els demana coses: avui aquella xicota de Rouen m’ha contestat tan malament que no he sabut si dir-li “Només saps ser francesa, mante?”, i després ja m’he deixat impressionar (ah!), d’aquesta ciutat. La jove tebia molt poc de normanda, supose, i no ha sabut veure el meu costat valencià, ni amb la mirada ni amb la meua dicció francesa. Un desastre de dia, xa. Però això continua.

Bon jour!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *