La gratitud del músic

Esperança Casanoves

Anit vam viure un concert únic a Bétera. Borja Penalba és actualment una de les millors guitarres, un músic gran i versàtil. A l’escenari és l’artista que qualsevol veu voldria al seu costat. Maria del Mar Bonet farà setanta anys d’ací a poc, però a la quarta fila, de matinada, això no ho pots notar, perquè és com el primer dia, o millor, com el segon dia d’una veu extraordinària. Ella sola representa les Illes i el nostre país sencer, inconfusible, és la cançó, la Nova cançó i la vella, un dels quatre màxims referents d’una època de lluita, quan només damunt els escenaris es podien dir les coses: Ovidi, Llach, Raimon i Ella.  Si a més afegim la banda-orquestra de Bétera, el Centre Artístic Musical, amb uns quants músics professionals que tornen de vacances i es retroben amb la seua banda, i tenen l’honor de tocar plegats, tots plegats, i regalar-nos un inici de festa d’aqueixa qualitat, el públic, qualsevol públic, hauria de mostrar gratitud. Perquè l’analfabetisme, si va acompanyat d’honestedat i senzillesa, és gratitud, en voler aprendre.

D’això últim uns quants festers del poble, i acompanyants i subalterns, i no sé quanta gent més, no en van saber correspondre, pobres, sense tenir-ne la culpa. Quan hom puja a l’escenari només que hi demana un petit respecte del públic, atenció a tot estirar. No hi reclama admiració, si no pot haver d’on, però atenció i respecte és allò bàsic que demanem als xiquets a l’escola, encara que siguem de festa, el primer dia: l’excusa dels bufandins, entrant i eixint del barracot, amb els colps, els sirolls, i un ambientàs d’empastre no justifica res. Ni encara que siguen els protagonistes principals. Però l’analfabetisme i la ignorància juntes fan molt de mal. Res a veure amb aquelles campanyes d’alfabetització dels noranta a Nicaragua, quan els xiquets es posaven drets en entrar els mestres voluntaris que venien a ensenyar-los i cantaven plens de coratge: “a les seues ordres, mestre”, per la gratitud que representava que els mestres volgueren ensenyar-los, fins i tot en el lloc més amagat del país. Però aquests festers, què saben?, de la història recent del país, de la memòria històrica, d’aquelles lletres “Què volen aquesta gent, que vénen de matinada…” “De Mallorca a l’Alguer, tots parlem el mateix…”, o d’aquest cant al món que representa “la Balanguera”, què en poden saber, els festers, si no en saben de gratitud, tanta com en va regalar anit Maria del Mar, respectant els nostres horaris locals de cantar a les dues de la matinada, en un espai ingrat, indolent, tan creminal contra l’acústica o les mínimes condicions que Ella, el Borja i l’orquestra de la banda mereixien… Sí, ella va agrair més de sis vegades quina banda tenim (!), quin jovent a l’escenari, quin mestre, i quina festa, a Bétera… I jo em demanava com era que una nit única, com li agrada de titular sempre a Vicent Partal, podíem somiar de tenir Maria del Mar obrint la festa de Bétera, a quin sant!

La veu de les illes i la música del mediterrani, i els poetes, ai, Theodorakis, Estellés, Ovidi, Aute, en canvi de la nostra gratitud de dues hores de silenci i de respecte. I admiració. Com ha escrit el noble “Marqués”, quina manera de començar les festes, mestre! Gràcies, Maria del Mar, en nom de tanta gent com sí, que t’escoltàvem amb admiració. I gratitud.

*La foto és d’Esperança Casanoves, que ja sabíem que, ella, agraïda i contenta, seria a primera fila guardant un altre moment històric amb la seua càmera: un altre regal per a tothom a través de facebook.

https://www.flickr.com/people/xiringa/

https://es-la.facebook.com/esperanza.casanovescuenca

 

Un pensament a “La gratitud del músic

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *