espanya, valència i catalunya
Com que m’he llevat matí, podria passar que me n’anés a feinejar al camp i, en tornar, Catalunya ja fos independent. De facto, que sembla que quede més fi. Perquè el pleit del TC i la seua urgència podrien accelerar el procés. I mentre tot això va passant entre Espanya i Catalunya, València va llançant flors com si res, com si l’estiu fóra tan benigne, n’hi hagués aigua a manta per regar el camp, o el finançament dels valencians hagués de dependre de la sort del bosc i del llop que n’ha de tenir cura. No, no, l’una cosa no té res a veure amb l’altra: el càstig que patim i l’excés de bonhomia i festa per damunt les possibilitats. Aquest destarifo de llançar —coets, flors o tomates— malgrat el patiment i l’estretor, no diu massa bo de la societat valenciana en general, o sí, diu que som això, uns meninfots, que malgrat les derrotes i la submissió, hem de celebrar com si els valencians fórem únics, alts, rossos i cultes. Ni grup, ni falta que ens fa, ni acord d’una TVV de contingut mínim contra la idiotesa, ni diners per un esmorzar bàsic. I la política va tirant, que sembla que va passant, per cortines de fum que no arriben a l’os, ni al moll, ni a traure la sang dels valencians, que sembla d’orxata, tan bona com la fem i tan necessària.
O mos doneu grup, hauria de reclamar baldoví, o ens farem el nostre parlament propi, però a València. De colp ens estalviarem tant de viatge entre l’una terra i l’altra. I qui vulga melons que passe per la cooperativa.