Diem bon estiu, però tornem dilluns

Comencem les vacances a l’escola. Fa uns dies que es va acomiadar el gros de l’equip. Ahir encara ho va fer una altra part de l’equip i avui tanquem fins setembre. S’acaba l’escola d’estiu, tanquem la cuina, la neteja, les feines de pintura general, ordre i organització d’espais, l’administració… Però ho fem amb la sensació de deixar massa coses obertes, sense acabar, sense tenir-les enllestides completament.

Ves que ho hem intentat, que hem tingut els equips directiu i rector treballant fins al darrer moment, que hem posat coratge a apuntar un estiu tranquil i merescut. No ha pogut ser. Hi ha camps oberts que demanaran de ser atesos la setmana que ve, o l’altra, o ves a saber si no l’última d’agost. Una llàstima. De vegades les coses van i venen així sense que ho vulgues, sense saber amanir-les o adobar-les d’una altra manera, sense saber, realment.

Aquest matí ens hem presentat de nou a la Conselleria d’Educació, per esbrinar com anava el nostre expedient sobre l’Aula de PT per al curs 2016/2017. De l’una banda fa temps que tenim aprovada l’aula des de la vessant pedagògica, un colp analitzades i comprovades la necessitat de recursos per a atendre millor els alumnes amb necessitats educatives. De l’altra banda, l’expedient era pendent d’un tercer informe sobre infrastructures, un colp els dos anteriors havien sigut desfavorables. La sorpresa és que en arribar ens han dit que no hi havia resolució encara a la nostra al·legació, que nosaltres havíem presentat el 20 de juliol (per tercera vegada).

—Home —ens diu una alta funcionària d’aquell servei de la conselleria d’educació—, vosté va presentar els papers el 20, som a 29 de juliol, no pretendrà que la documentació haja arribat al despatx corresponent!

—Fa NOU dies que la vaig presentar, el despatx en qüestió és a 100 metres del Registre d’entrada… Nou dies li semblen pocs dies perquè siga en el lloc?

—De mitjana, n’han de passar quinze, senyor meu, així que si no hi pose “urgent” en el seu document, fins a mitjan setmana que ve no espere que siga allà on pertoca.

Tot això en un valencià exquisit, sense alterar-nos i sense haver-los proposat que contracten algú de correus, malgrat que no hi confie gaire ja els puc dir que són més eficaços, en enviar una carta a Alemanya, per exemple, o més lluny. Que ací parlem de dos llocs en un mateix edifici, a 100 metres l’un de l’altre, i em confessen que ací calen quinze dies perquè arriben, no perquè t’ho valoren.

Em queixe amargament, a l’alta funcionària del servei; li dic que d’aquest informe depenen llocs de treball, recursos, i atenció a xiquets amb necessitats educatives. Que potser les famílies fóra bo que saberen en mans de quin cos de funcionaris tenim el govern valencià i els ciutadans d’aquest país. En queixe amargament sense recordar-li que els funcionaris ho són en qualitat d’atendre els ciutadans, no de torbar-los o de fer-los la vida impossible. Em queixe amargament sense dir-li que si depén d’ella, aquell servei, es pose en contacte amb Amazon, per exemple, perquè li expliquen com són capaços d’enviar-te en només tres dies un llibre des d’Amèrica.

Em quede en aquesta sensació i poca cosa més, bo i sabent que després dependrem d’un altre funcionari que diu que només és tècnic en infrastructures, però que també és capaç d’afirmar “Què s’hauran pensat els nous del govern valencià, pos no volen que fem els informes en valencià!”

Sí, sí que diem bon estiu i tota la pesca, però ens temem que seran unes vacances olímpiques, d’aquestes que duraran el temps que triguen els atletes a fer 100 metres, o 400 o 1.500 metres. A tot estirar, molt més curtes que el temps que triguen a córrer una o dues maratons olímpiques. Si no és que són funcionaris, els que corren a portar les noves a dins mateix d’una conselleria.